6 d’agost del 2007

Entotsolament

Passo una part del matí amb les mans al piano. És un dels moments millors de les meves vacances, ja que resulta un plaer especial poder-te dedicar a la música sense presses i sense fatiga prèvia fins que el cor et diu prou, i sense que hi hagi un abans i un després de l'horari que et tinguin collat. Cada dia se m'escolen gairebé un parell d'hores sense ser conscient del pas del temps.

Faig exercicis --cosa pesadeta però agraïda a posteriori-- i estudio sistemàticament les meves peces de Bach, de Mozart i de Mompou. Entremig, pour me délasser, deixo anar la inventiva del jazz... i repasso els fragments dels meus solos en el programa vigent de la Locomotora...

Tot i els anys que han passat no he aconseguit dominar del tot les peces que toco o estudio. Destacaria com a constants d'aquests dies estivals la Fantasia cromàtica en re menor i el Concert italià, els dos de Bach; la sonata k. 457 de Mozart en do menor i el primer quadern de la Música callada de Frederic Mompou. Algunes vegades en alguns fragments durant l'execució d'aquestes obres toco fons en l'entotsolament (paraula amb la qual els catalans designem el que els espanyols en diuen "ensimismamiento") fins al punt de perdre la identitat al bell mig dels sons que les meves mans convoquen.

Un d'aquests fragments és al segon moviment de la sonata de Mozart, en concret la melodia que va dels compassos 34 al 37. No sé què redimonis té aquesta melodia. El cas és que quan hi arribo l'ànima se'm vessa enfora sense remei. I sempre em ve la mateixa imatge al cap: el dolor de fa 20 anys, quan el fill d'una amiga estava lluitant contra un càncer a França... (del qual se'n va sortir).

L'altre fragment és la primera peça de la Música Callada. És un fragment de digitació molt senzilla i alhora difícil d'encertar pel que fa a l'expressió. Mompou va voler dir amb música el vers de Sant Joan de la Creu: Música callada, soledad sonora... Ves, ho entenc perfectament, és exactament això... I sé que la vivència a la qual es refereix el poeta castellà només es pot dir amb la música de Mompou, una música necessàriament silenciosa... Quan enceto les primeres notes d'aquesta primera peça tant breu caic vençut sense remei en un oceà de solitud perfecta... Mompou, per a mi, és un gran poeta que en comptes de paraules es diu amb sons, o sap dir amb sons el que els altres poetes ens lleguen amb els mots. També la segona peça del primer quadern n'és un exemple... ens proposa amb música els significats de Pau Valéry quan diu:

...car j'ai vécu de vous atendre
et mon coeur n'était que vos pas.

Potser tenia raó el Kempis quan deia allò de entra a la teva cambra hi ho trobaràs tot... si hi ha un piano crec que sí, que, si més no a les vacances, gairebé ho tinc tot...