19 d’agost de 2007

1994

M'agrada escoltar de segons qui els relats dels viatges estiuencs. Jo no solc moure'm la qual cosa no vol dir que no m'interessi el que passa per aquests verals. Darrerament he escoltat amb atenció la descripció d'un viatger per Estònia.

De petit vaig estudiar a l'escola les tres nacions bàltiques i les seves respectives catpitals. Les situàvem en el mapa d'Europa, on encara constaven com a tals i no com a part de la URSS (en canvi no estudiàvem ni sabíem de l'existència d'Ucraïna, de Bielorússia o de Geòrgia). Recordo que el mapa penjat a la paret amb el qual apreníem les nacions i capitals d'Europa encara tenia una taca verda sobre l'actual Txèquia, del mateix color que Alemanya. Eren els anys cinquanta i pocs i al meu cole encara no havien canviat els mapes dels dies abans de la segona guerra mundial.

Més endavant ja vaig saber que aquestes repúbliques bàltiques van ser independents gràcies a la teoria de les nacionalitats del president Wilson des del 1918 fins al 1939. Aprofitant el pacte germano-soviètic signat per von Ribbentrop i Molotov, quan Polònia va ser envaïda pels nazis ho va ser també per part dels comunistes. Stalin no en tenia prou amb Polònia i com un tzar roig va aprofitar l'avinentesa per ocupar militarment les tres repúbliques bàltiques i Finlàndia. Finlàndia s'hi va resistir amb ongles i dents, i amb eficiència, i només li va poder arravassar la Carèlia.

Estònia torna a ser avui un estat independent. Té bandera, himne nacional, sobirania i exèrcit propi. A la població russa de la República els obliga a passar un examen de llengua estònia i a saber l'himne nacional per concedir-los la ciutadania estoniana. Estònia, gràcies a tenir estat propi, és algú ara en el concert de les nacions, membre de ple dret de la UE. Va tenir la sort que els russos no hi van invertir ni un duro, amb la qual cosa les parts antigues de les seves poblacions s'han matingut igual i, amb una mica de restauració, són ara un atracció turística de prime ordre. No arriba en total als 2 milions d'habitants. Qui ho diu que per tenir estat propi i per tenir una llegua reconeguda a la UE cal ser gran d'extensió i amb població nombrosa? Estic convençut que si Catalunya fos com ara Estònia aquesta decadència i deixadesa que vivim no hauria arribat a tant.

En el breu resum històric d'Estònia, que redacten en anglès les aerolínies estonianes, conclouen amb una frase sorprenent: ...les últimes tropes russes van abandonar el país l'any 1994 data de la fi de la segona guerra mundial a Estònia.

¿Quan els llibres d'Història podran dir que entre nosaltres s'ha acabat la guerra de 1714?