16 d’agost de 2007

Trinity Church (3)

Mentre m’encantava davant de la imatge de Luter tot d’escenes del passat van anar passant davant meu... Una se’m dibuixava nítidament. Als 17 anys, en una visita al teologat jesuític de Sant Cugat del Vallès, l’aleshores P. Guasch s.j. em va ensenyar la gran biblioteca que encara és a l’actual Casal Borja. Dins de la Biblioteca, en un armari enreixat i tancat amb clau, col·loquialment conegut entre els estudiants com “l’infern”, --es necessitava dispensa del superior per consultar les obres que s’hi desaven-- s’hi aplegaven les obres completes de Luter... Eren moltes... Allò em va impactar. Resultava que aquell monjo apòstata i renegat d’Eisleben, que tant de mal va fer, segons ens deia el P. Armando al col·legi, perquè en el fons no podia suportar la castedat i es volia casar... va ser capaç d’escriure un grapat d’obres que, si més no, per la seva extensió mereixien un cert respecte... Va ser en aquella visita la primera vegada que vaig començar a pensar que Luter no era el “dimoni” que m’havien presentat... Molt més tard la lectura de dues biografies, la de Villoslada i la de Busquets, van situar el fundador de la Reforma protestant en un lloc relativament equilibrat. Tampoc no era un sant, com reconeixen els mateixos luterans. En tot cas, però, només la seva traducció de la Bíblia a l’alemany havia de ser en aquelles èpoques una epopeia només reservada a persones realment cultes...

La visita a la biblioteca de Sant Cugat es produïa en els dies en què s’estava desenvolupant el concili Vaticà II i es començaven a respirar aires nous de tolerància. Els antics heretges començaven a ser els “germans separats”... i l’església entrava a l’ègida, malauradament curta, d’aquell memorable discurs d’obertura del concili, proclamat per l’enyorat Joan XXIII que encara sento tremolar en el meu record (cito de memòria): ... avui, però, l’esposa de Crist prefereix usar el remei de la misericòrdia que no pas empunyar les armes de la severitat; i pensa que no és precisament condemnant, sinó mostrant millor el valor de la seva doctrina, com cal atendre les necessitats del nostre temps...

¡Quina llàstima que, anys a venir, sota un papa vingut del fred, de llarg i controvertit pontificat i un cardenal sota les seves ordres, amb la notable i provada eficàcia germànica, hagin oblidat aquest esperit i hagin condemnat al silenci prop de dos-cents teòlegs, tot mostrant més les armes de la severitat que no pas la confiança en la claror de la pròpia doctrina!!

Bé, de totes maneres, encara que Luter ja no sigui el dimoni dels meus anys joves, com he dit, tampoc no va ser un sant. Per això em sorprenia trobar-me’l en un lloc eclesial de rellevància...ni que fos en una església episcopaliana.

I de sobte va tornar el malestar difús que arrossegava des del dia abans, s’incrementà i em va esclatar a la consciència... Per fi!... Sí, vaig saber què em feia mal! No era altra cosa que la desunió dels cristians, la d’aquells que ens prediquem i creiem encara avui en el missatge de Jesús de Natzaret!