10 d’agost de 2007

Velocitat

El dilluns passat mentre anava per l’autopista de Mataró el motor del cotxe va començar a fer uns sorolls estranys i al cap de poca estona va deixar de funcionar. Amb penes i treballs vaig aconseguir dirigir-lo cap a la dreta, aprofitant-ne l’impuls, i em vaig aturar damunt la banda no transitada de l’autopista. Un cop aturat, el procés va ser el típic: trucar al RAC, sortir amb la camisa fluorescent, posar els triangles a la distància reglamentària i disposar-te a esperar el temps que calgui sota un sol del migdia d’agost.

Aturat a l’autopista, vaig començar a notar una estranya angúnia provocada per la velocitat indiferent dels cotxes que passaven rabent pel meu costat. Intuïa que aquella velocitat –la mateixa a la qual jo anava feia escassos minuts—era inhumana. Aquella velocitat tenia un punt de brutalitat. Em va venir al cap un comentari humorístic del senyor Gili de fa ja molts anys: s’hauria de prohibir anar a més de 80 km/h. Tant els cotxes, com els trens i els avions. La raó --deia el senyor Gili-- és ben senzilla: 80 pulsacions per minut és la velocitat màxima d’un cor sa. La velocitat del transport hauria de basar-se en aquest paràmetre.

Durant la mitja hora llarga que va durar el meu ancoratge a l’autopista, a propòsit de la velocitat i de l’angúnia lleu que em tenallava el pit, vaig començar a rumiar sobre el ritme de vida que portem, fins i tot a les vacances. Tot ha de ser tant ràpid...! Em fa l’efecte que la nostra contemporaneïtat va començar anant en un cotxe a 60 per hora (la velocitat de creuer del sis-cents); la velocitat té un punt d’embriaguesa i vàrem provar de prémer un xic més l’accelerador... a 100/h... una mica més? Vinga, una mica més: 140/h... una mica més? Va, una mica més i prou... 150/h... bé, ens estem passant potser que afluixéssim... aixeca el peu de l’accelerador...

I aleshores ve el malson.

El vehicle en el qual anem no baixa la velocitat sinó que la va incrementant... 160/h, 170/h... i ja no ets tu qui prems l’accelerador. Poses el peu al fre fins al final però endebades: els frens no van... No et queda més remei que aferrar-te al volant i anar trampejant la direcció del vehicle sense saber ben bé on anem... això sí, cada cop més de pressa, cada cop més essent tot més complex i més difícil, cada cop amb necessitat de més cintura per anar esquivant els obstacles...

Una grua se’m va aturar al davant per agafar el cotxe i dur-lo al taller.

¿Sabrem sobreviure quan s’aturi el cotxe? ¿No ens haurem estavellat abans?