(31 de juliol)
Fa temps vaig trobar-me en un vagó d’un tren hispànic en el qual l’únic occidental era jo. La resta eren magrebins i senegalesos els quals, suposo, s’adreçaven als seus països per passar-hi l’agost. Si més no aquesta és la impressió que en vaig treure per alguns comentaris que van fer en francès.
Confesso que em vaig sentir incòmode. Experimentava malestar. Potser fins i tot una mica de por a la diferència física, als vestits, a les llengües que parlaven, als gestos... I, és clar, de seguida em vaig sentir culpable. ¿Seràs racista, em vaig dir? La resposta era clara: no, de cap de les maneres! Però la incomoditat, el malestar i la por no se n’anaven per més que afirmés a dintre meu la fe igualitària pel que fa al fenotipus humà. Vaig estar temptat de cedir a les pors i canviar de vagó. (No ho vaig fer).
Mai no acostumo a parlar d’això perquè em fa vergonya. Per a sort meva, aquest any, tot llegint el neuròleg Antonio Damásio (En busca de Spinoza) he trobat una certa tranquil·litat per explicar-me les sensacions i sentiments que tant em van avergonyir.
Segons Damásio a una zona del cervell tenim un sistema que està preparat per alertar emocionalment la persona davant la percepció de la diferència física o cultural. És un mecanisme arcaic fonamentat en el fet que durant els gairebé 200 000 anys de la vida de la nostra espècie 195 000 ens els hem passat essent nòmades o bé provisionalment sedentaris. Quan es percebia la diferència en un grup humà que no era dels “nostres” el cervell alertitzava els humans perquè, d’ordinari, s’havien de prendre dues decisions immediates: o bé atacar per foragitar-los del “nostre” entorn o bé recular i fugir si s’entenia que eren més forts i venien amb pinta agressiva.
Aquest mecanisme emocional encara està instal·lat en el nostre cervell. Per aquesta raó, afirma Damásio, avui podem sentir encara un brot emocional de malestar davant de la diferència. Diu que hem d’aprendre que això és normal i hem d’educar les persones no pas negant les seves sensacions de por i culpabilitzant-los sinó informant-los de la raó de ser de les seves emocions i del fet que avui aquestes ja han perdut tot sentit.
Fa temps vaig trobar-me en un vagó d’un tren hispànic en el qual l’únic occidental era jo. La resta eren magrebins i senegalesos els quals, suposo, s’adreçaven als seus països per passar-hi l’agost. Si més no aquesta és la impressió que en vaig treure per alguns comentaris que van fer en francès.
Confesso que em vaig sentir incòmode. Experimentava malestar. Potser fins i tot una mica de por a la diferència física, als vestits, a les llengües que parlaven, als gestos... I, és clar, de seguida em vaig sentir culpable. ¿Seràs racista, em vaig dir? La resposta era clara: no, de cap de les maneres! Però la incomoditat, el malestar i la por no se n’anaven per més que afirmés a dintre meu la fe igualitària pel que fa al fenotipus humà. Vaig estar temptat de cedir a les pors i canviar de vagó. (No ho vaig fer).
Mai no acostumo a parlar d’això perquè em fa vergonya. Per a sort meva, aquest any, tot llegint el neuròleg Antonio Damásio (En busca de Spinoza) he trobat una certa tranquil·litat per explicar-me les sensacions i sentiments que tant em van avergonyir.
Segons Damásio a una zona del cervell tenim un sistema que està preparat per alertar emocionalment la persona davant la percepció de la diferència física o cultural. És un mecanisme arcaic fonamentat en el fet que durant els gairebé 200 000 anys de la vida de la nostra espècie 195 000 ens els hem passat essent nòmades o bé provisionalment sedentaris. Quan es percebia la diferència en un grup humà que no era dels “nostres” el cervell alertitzava els humans perquè, d’ordinari, s’havien de prendre dues decisions immediates: o bé atacar per foragitar-los del “nostre” entorn o bé recular i fugir si s’entenia que eren més forts i venien amb pinta agressiva.
Aquest mecanisme emocional encara està instal·lat en el nostre cervell. Per aquesta raó, afirma Damásio, avui podem sentir encara un brot emocional de malestar davant de la diferència. Diu que hem d’aprendre que això és normal i hem d’educar les persones no pas negant les seves sensacions de por i culpabilitzant-los sinó informant-los de la raó de ser de les seves emocions i del fet que avui aquestes ja han perdut tot sentit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada