12 d’octubre de 2008

Artisticitat


Les primeres hores dels meus cursos solen estar destinades a facilitar la comprensió del títol de l’assignatura. Així, per exemple, a “Didàctica de la Història de l’Art” em proposo que l’alumnat pugui definir amb sentit què és la didàctica, què és l’art, i quin és l'objecte de coneixement i el mètode de la història de l’art. Només pretenc que siguin capaços d’atribuir un significat precís, encara que sigui incomplet, als conceptes estructuradors de la disciplina que imparteixo.

Un dels problemes habituals d’aquestes primeres sessions apareix quan pretenem definir “art”. Tractant-se d’un concepte obert que no admet definicions rodones amb un gènere i una diferència específica, em trobo sovint amb dificultats per atribuir-li un significat. De l’etimologia, el concepte d’art només manté una idea: habilitat. El concepte d’art, a més, ha anat canviant al llarg de la història. Depèn sempre del criteri amb què le persones d'una època s'acostaven a la seva definició. Allò que era bell? El disseny? L’estètica? Tots els intents de definició acaben en fracàs. Ara bé, jo no puc admetre que els meus alumnes i jo ens dediquem a fer la didàctica de la història d’un concepte que no sabem ben bé què és! D’alguna manera li he de donar una significació provisional. Aquesta significació, que va néixer d’una lectura de ves a saber quan, em va venir del concepte “d’artisticitat”.

A les meves classes considerem “obra d’art” aquella construcció, comunicació, acció o objecte que està dotat d’artisticitat. El problema, però, ve quan ens preguntem què és artisticitat. Doncs bé: artisticitat és allò que fa que una construcció, comunicació, acció o objecte sigui considerat art i distingit del que no ho és. Tampoc aquí trobem la solució. Al final ens en sortim dient que l’art és un concepte obert, que ha canviat al llarg del temps i que el criteri d’artisticitat deriva d’alguna mena del consens social. Potser per aquesta raó al final hem d’acabar amb la coneguda definició de Dinno Formaggio: art és allò que les persones anomenen art.




Tanmateix l’emoció interior dicta sovint allò que té artisticitat. Ahir mateix passejant per un jardí de l’Empordà vaig veure un enclau de tapís verd continu, de traçat irregular on al bell mig s’hi alçava una antiga roda de molí. En aquell moment vaig "sentir" què era l’artisticitat. Aquella roda de molí, quan es va fer, no tenia cap pretensió artística. Organitzada avui la creació d’un espai guanyat i dominat a la natura amb sensibilitat per un artista –en aquest cas el dissenyador d’aquell jardí—, la roda de molí, fora del seu context original, entrava de fet en el concepte d’obra d’art.



¿Com ho podia saber? Perquè l’objecte no hi era gratuït, omplia l’espai d’una manera que només una sola persona al món havia pogut imaginar i, finalment, perquè d’alguna forma aquell jardí, gràcies a la roda de molí, em parlava.

Potser l’artisticitat sigui allò que fa que una creació qualsevol et parli directament a dins de l’ànima sense utilitzar cap paraula del diccionari.