17 d’octubre de 2008

L'art i les llàgrimes


M’ho vas dir fa temps, i avui, en el silenci forçat del meu migdia, ho he recordat.

--De vegades –-em vas dir-- hi ha flors que només neixen i creixen si les regues amb llàgrimes. Sí, tòfol, el plor, alguns cops, és una pluja feraç que pot amarar les terres de l’angúnia. ¿No has plorat mai un foc mig blau i mig groc –ah, com en són d’incerts els colors de les paraules!—quan els mots es vessen en el caliu de besos absents?

Suposo que vaig fer una cara molt estranya en aquell moment, perquè tu, sempre seriós, vas somriure com si de cop i volta et vingués al damunt un sobtat sentit de l’humor. De seguida, però, et vas quedar pensatiu. Jo callava i respectava el teu silenci perquè intuïa que volies continuar parlant.

--De vegades ploro, tot i que he estat educat que això de plorar no és cosa d’homes, perquè la vocació que sento a dins del cor és la d’estimar fora del temps, viure la llum dels ulls a dins del blat d’un estiu permanent....

Vas callar i em vas mirar amb ulls neguitosos, amb aquella ansietat de qui es vol fer entendre... No, no t’entenia...

--Doncs bé
–vas afegir taxatiu—aquesta és la vocació que sento i crec que tu també la sents.

--Però això no fa plorar. Sí, sento sovint amb intensitat les ganes de fondre'm fora del temps... Però això no fa plorar. Per què plores, doncs? Només per això?

Se’t van humitejar els ulls i pujant el to de veu vas esclatar:

--Ploro, coi, perquè la vida no es deixa viure!

Aleshores vas somriure. I vas sentenciar:

--Per això existeix l’art! Que no ho sabies?

Em sembla que avui al migdia, en el meu silenci obligat, en recordar-te, t’he entès una mica. Potser sí, potser l’art sigui aquest intent gegantí amb el qual maldem, inútilment, per viure la vida del tot.