5 d’octubre de 2008

Plorar justícia


Rellegeixo aquests dies Camus (L’étranger, L’homme revolté, La peste, Le mite de Sisif, L’exile et le royaume…). Són lectures de primera joventut i ignoro per quin motiu m’he sentit reclamat a tornar-les a llegir. Potser L’étranger i La peste són les narracions que més endins m’arriben... No ho sé del cert, però em dóna de parer que la descripció de la famosa “angoixa existencial” no va ser una moda passatgera, sinó la descoberta d’una profunda realitat humana. És això el que em produeix el retorn a aquest clàssic?

En plena lectura de La Peste, m’ha vingut al cap una escena que vaig viure el 1986. Una bona amiga tenia el fill petit a l’hospital de Sant Joan de Déu, fulminat per un tumor cerebral... Se’n va sortir i avui és pare de família... però recordo l’esqueixament interior que vaig viure i que d’alguna manera em va corroborar que els existencialistes no anaven pas massa errats.

M’hi vaig arribar abans de dinar, sortint de l’institut on treballava aleshores. La vaig trobar a la punta del passadís mirant per la finestra l’estesa caòtica de la ciutat en plena tardor. La grisor i la boira fumejaven amb habilitat i travessaven els murs de l’edifici per totes les escletxes. Arreu tot era gris. Mentre m'hi acostava no em veia perquè la tenia d’esquenes. Li vaig tocar lleument l’espatlla i es va girar d’un revolada. Plorava justícia.

Amunt i avall del corredor, entre un rosari de drames, d’absurds sofriments d’infants –el nucli dur de la discussió entre el pare Paneloux i el doctor Rieux a La Peste—vaig parlar del que no sabia i vaig escoltar-li, rabiosament impotent, un antievangeli incomprensible. ¿Haurem algun dia de fer escoles per aprendre inanitat? Els mots, més que mai, li van sortir com el doll cabalós que es projecta pel trencant. Planes ermes i buides es van disposar al nostre esguard. Precisament ara que tot li començava a anar bé...

En un moment distret, però, li vaig veure la llum dels ulls, apassionats i rebels. No, vaig saber que no es rendiria. Era molt forta!

Aviat el metge, blanc, sacerdot d’estranys rituals i a voltes bruixot de mots incomprensibles, es va drigir a la cambra on reposava el fill inconscient. A l’endemà l’operaven per segona vegada... Ella li va anar al darrera i jo em vaig acomiadar.

Recordo que vaig sortir de l'hospital amb un nus a la gola i amb l’ànima feta parracs. Recordo que em vaig asseure al pedrís de la porta de l’hospital, a la vora d’un verd perenne i indiferent. Recordo que vaig llevar la meva feblesa cap amunt i la vaig fer tossuda. I, amb perdó, també un poc irada!

Llegeixo avui La peste. I en plena discussió sobre el sentit del sofriment dels infants –i també ara conec un infant que pateix el flagell terrible d’una malaltia hereditària-- l’escena de 1986 m’ha tornat viva al cap.

Continuo avui assegut al pedrís, llevant feblesa cap amunt, tossuda i, amb perdó, un poc irada.