Sentit

Estem fets per desitjar. És tan important el desig en la nostra vida que fins i tot, si seguíem Buda, desitjaríem desempallegar-nos del desig. La vida de cada dia, la nostra, la de tothom, està feta de petits objectius, de formes concretes de desig. Volem gaudir de salut, tenim la intenció d’escoltar aquella música, somniem a contemplar en les aigües transparents de les costes rocoses la dansa dels peixos, ens fa il·lusió prendre el sol... Potser hi ha tants desitjos i passions com persones.

Un dels desitjos més profunds que puja constantment des de la més profunda arrel de l’ànima, saba amunt fins a l’enteniment, és voler entendre. Per voler entendre som capaços de dur l’elucubració dels perquès fins al límit del nostre esperit. Fins i tot arribem a pensar el pensament!

Alguns científics ens diuen (Jean-Claude Carrière: Einstein, per favor), que l’explicació del sentit dels fenòmens no només és impossible sinó que no té sentit. És a dir: que no té sentit que ens preguntem pel sentit. Per què? Perquè, diuen, el pensament només pot explicar el que és o ha estat pensat. Que voler entendre el que no ha de ser entès no té cap sentit.

Discrepo. Té sentit preguntar-nos i esforçar-nos a esbrinar per què som vius; per què i per a què vivim; quina finalitat té que existim; fins i tot per què l’Univers està constituït d’una manera i no d’una altra... o bé per què hi ha existència en comptes de no-res.

Té sentit que ho pensem perquè són desitjos inscrits amb segell de foc a l’ànima. Per tant si hi són, són pensables. És que, a més, encara que no ho vulguem, estem condemnats a pensar-los.