Proclamo que no hi ha cap altre règim polític que solucioni millor les necessitats humanes que la democràcia. Sense adjectius. Per tant penso que la dictadura xinesa, la democràcia islàmica d’Iran –on ara els aiatol·làs rumien si està bé o no afusellar menors d’edat, quin detall més humà!— Cuba, Corea del Nord, Indonèsia, etc. són règims polítics inhumans que no han de satisfer tant com les democràcies les necessitats de les persones.
Dit això, també considero que la democràcia es pot aprofundir més quan el grau de debat i d’assumpció de decisions que se'n deriven és assumit pels diversos àmbits de la societat i, sobretot, quan els diputats dels parlaments són responsables davant dels seus electors i no pas davant dels dirigents dels seus partits, tal i com passa a casa nostra. I també considero que la democràcia no és un mite i que presenta contradiccions insalvables com ho és l’intent d’igualar allò que és inigualable per naturalesa. No sé fins a quin punt, per exemple, és just que una persona com jo que no sap què és un actiu financer tingui el mateix criteri que un economista a l’hora de votar el programa econòmic d’un partit. Confesso que mai no m’he mirat un programa electoral. ¿Vols dir que el meu vot ha de tenir el mateix valor que el d’una amiga meva que se’ls llegeix i que fins i tot encara va a algun miting per assabentar-se del que proposen alguns partits en les campanyes electorals? Que m’igualin a ella em sembla injust. Però és així. Millor aquest sistema, malgrat tot, que no pas que un grup de dirigents ens dictin el que hem de fer.
Per això, que el tribunal constitucional retalli l’estatut em sembla un acte profundament antidemocràtic. M’agradi o no l’Estatut, en tot cas haurien d’haver dictaminat la seva constitucionalitat abans del referèndum. Però un cop aprovat per les institucions democràtiques legals (Parlament català, Congrés i Senat) i, sobretot, un cop aprovat en referèndum legal pel poble català convocat a les urnes, el Tribunal Constitucional no hauria de dir ja res.
Crec que els dotze funcionaris que constitueixen actualment el TC no representen ningú i l’únic mèrit que tenen és haver guanyat unes oposicions. Representen uns partits que s’han dividit els seus membres segons la seva ideologia i sense que s’hagi fet pública la seva trajectòria, ni s’hagi debatut el seu saber ni s'hagin valorat les seves sentències al llarg de la seva vida professional, com es fa als EUA abans que siguin aprovats. Així poden passar coses com que un dels jutges del TC hagi estat jefe provincial del movimiento en temps de Franco. ¿Com ha de concebre la més mínima consideració a un Estatut d’Autonomia un senyor així?
Però aquesta no és la qüestió. La qüestió és molt més senzilla i no s’hi val a embolicar-la amb subtils sofisticacions jurídiques. Si la sobirania neix del poble en tota democràcia, aquest ha parlat. Ningú ja no hi ha de dir res.
En puritat democràtica el tribunal constitucional només hauria de dir en aquest cas que res no ha de dir.
No serà així. I per tant 12 funcionaris que ningú no ha elegit imposaran la seva voluntat a tot un poble.
Ho sento. Això no és una democràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada