14 d’octubre de 2008

Rodes de molí


Combregar amb rodes de molí
. Heus ací una expressió que he sentit des de petit i que he trigat molt a comprendre bé del tot. Evidentment entenia què volia dir com a locució, però com a bon urbanita no li podia atribuir un significat precís perquè ignorava del tot què era una roda de molí. Em temo que aquesta expressió avui els joves tampoc l’entenen però una raó exactament inversa: la majoria ja no saben què vol dir combregar.




Recordant la roda de molí vista aquest cap de setmana no he pogut deixar de pensar en aquest daltabaix que suposa, pel que fa al futur del nostre imaginari, la descristianització sobtada i massiva de la societat on visc. I em dol perquè col·labora a engreixar un cert sentiment de solitud.

Em dol per diverses raons. En primer lloc perquè crec que l’Església catòlica, malgrat tot, ha mantingut viu i ha difós bé el missatge de Jesús de Natzaret. Els evangelis, els fets dels apòstols, les cartes de sant Joan i molts textos de sant Pau són una font inextingible, apte per a tot tipus de públic i per a tot nivell intel·lectual, sobre el que vol dir ser persona humana en profunditat i com la llei d’estimar és l’única norma assumible per a la humanitat si vol de debò sortir-se’n. Em sap greu que no s’hagi sabut veure una mica més enllà de la imatge que oferim els catòlics o que apareix als mitjans. Em sap greu que no sigui notícia o que no es coneguin tants i tants cristians catòlics que per fidelitat a la seva fe --insisteixo: transmesa per l’Església-- es trenquen l’espinada pels altres perquè estimen radicalment. I que si es coneixen no hagin servit de testimoni per mantenir encesa la llavor de la fe.

Em sap greu també perquè molts cristians, entre els quals em compto, no hem sabut mantenir la flama de la vivència interior i del testimoni exterior que faci creïble el missatge.

Tot sembla indicar que la meva generació és la dels darrers cristians a Catalunya (en sentit estricte de la vivència interior, de la pràctica sagramental sentida enllà de la imatge sovint poc seductora dels dirigents de l’Església i de la dimensió pública de la pràctica coherent amb la fe que diem professar). La generació posterior a la meva ja no és cristiana i, si ho ha estat en la seva formació, ha abandonat conscientment creences i rituals.

Alguns, de més grans, ha apostatat públicament. D’altres, la majoria, se n’han anat discretament, sense fer soroll, en un moment donat del seu procés vital ja madur, com si res del que havien fet fins aleshores els fos de cap necessitat en el futur. Sí, també moltes persones de la meva generació han abandonat la pràctica a poc a poc. El dia a dia ha anat garbellant la presència de fidels a les esglésies i a les comunitats. A dins som pocs i grans. A fora, alguns són cristians sense Església.

I tanmateix, enllà del respecte degut a la consciència de cadascú, últim tribunal de la decisió moral personal, no puc ignorar que cap carisma amb vocació comunitària, com ho és el cristianisme, pot subsistir si no hi ha algun tipus d’organització i d’institucionalització per imperfecta que aquesta sigui. Cap idea, cap vivència ha triomfat per genial que hagi estat qui l’ha viscuda sense algun tipus d’organització institucional que l’hagi prosseguida. Per aquesta raó, ser cristià sense església, sense comunitat, em sembla l’estroncament definitiu d’aquest missatge en el futur.

Visc aquest abandonament silent, progressiu, sovint indiferent, amb una profunda tristesa. I veig també sovint que moltes de les persones que ens han deixat són molt millors que no pas jo. I això encara m’entristeix més quan miro cap endins.