Llum

Un ancià, de més de vuitanta anys, poc abans de morir va escriure per a ell mateix:

...això: m’agradaria, en acabar, d’estar a la llum. Habitualment a la fi de la vida temporal, si no està enfosquida per la malaltia, té una fosca claredat pròpia: la dels records, tan bells, tan atractius, tan nostàlgics i tan clars ara per denunciar-ne un passat irrecuperable i per burlar llur reclam desesperat. On hi ha la llum que descobreix l’engany d’una vida fonamentada damunt béns efímers i sobre esperances fal·laces. On hi ha la llum de remordiments obscurs i ara ineficaços. On hi ha la llum de la saviesa que finalment entreveu la vanitat de les coses i el valor de les virtuts que havien de caracteritzar el curs de la vida.

Vanitat de vanitats! Quant a mi voldria tenir finalment una noció recuperada i assenyada del món i de la vida: penso que una noció així hauria d’expressar-se en agraïment: tot era do, tot és gràcia; i que n’era de bell el panorama a través del qual hom va passar; massa bell, tant que es va deixar atreure per ell i s’hi va encantar, mentre que havia d’aparèixer com un senyal i una invitació. Però, de tota manera, sembla que el comiat hagi d’expressar-se en un acte de reconeixement, o més aviat de gratitud: aquesta vida mortal és, a desgrat dels seus treballs, dels seus misteris obscurs, de les seves sofrences, de la seva fatal caducitat, un fet bellíssim, un prodigi sempre original i commovedor, un esdeveniment digne de ser cantat amb goig i amb glòria: la vida, la vida de l’home!

I no menys digne d’exaltació i d’estupor és el marc que envolta la vida de l’home: aquest món immens, misteriós, magnífic, aquest univers de les mil forces, de les mil lleis, de les mil belleses, de les mil profunditats. És un panorama encisador. Sembla prodigalitat sense mesura. Davant d’aquesta mirada retrospectiva, assalta la pena de no haver-lo admirat prou, de no haver observat les meravelles de la natura tant com es mereixen, les riqueses del macrocosmos i del microcosmos. ¿Per què no he estudiat prou, no he explorat, no he admirat l’estança en la qual la vida es desenvolupa? Quina distracció més imperdonable, quina superficialitat més reprovable! Això no obstant (...) aquest món és meravellós. Et saludo i et celebro a l’últim instant, sí, amb immensa admiració; i, com deia, amb gratitud: tot és do; darrera la vida, darrera l’univers, hi ha la Saviesa; i, després, ho diré en aquest comiat lluminós, hi ha l’Amor!

M’agradaria a la fi de la meva vida, poder-me’n acomiadar així. Em plauria disposar de més llum...

L’autor d’aquests paràgrafs va morir al cap de pocs mesos d’haver-los escrit i mai no va pensar que es publicarien. Per si algú llegeix el bloc, no us diré qui és i així evitaré molts prejudicis que enterbolirien de ben segur la lectura d'una esperança tan lluminosa.