Felicitat

Tinc el costum de fer una sortida de dos dies amb els alumnes de 'Didàctica de la Història de l’art' al camp d’aprenentatge “Monestirs del Cister”. Abans de sopar, quan som instal·lats a l’alberg els invito a parlar de la felicitat. Dies abans ja els he demanat que intentin trobar una definició de felicitat i que especulin una mica sobre com les persones, en general, intenten aconseguir-la. Els aviso que no es tracta en cap cas que em diguin res sobre com ells la busquen.

En el decurs del diàleg i a través del mètode socràtic vaig dirigint les intervencions en vistes a distingir el concepte de “benestar” o “satisfacció” del de “felicitat”. Al final aconseguim trobar una definició que crec que els plau a tots i que, si més no, és la meva. La felicitat és un estat de plenitud en el qual no et cal res i en què fins i tot vesses enfora el que et sobra. El benestar és un moment transitori no tant de plenitud com de comoditat, d’estar bé amb tu o amb els altres o amb el món... De moments de benestar en podem tenir molts. Però de la felicitat, si acceptem la definició, estrictament parlant no en podem tenir cap.

La felicitat és l'imant de la vida. Tots la busquem en els nostres projectes i accions i, sovint, l’envegem de situacions que no vivim. Aquesta darrera dimensió Baudelaire, en els seus Petits poèmes en prose, la va descriure amb exactitud: aquesta vida és un hospital on cada malalt està posseït pel desig de canviar de llit. Al final és pregunta si aquesta mena de neguit té alguna solució. Li ho pregunta a la seva ànima que li respon afirmativament. Sí que n’hi ha, però hors de ce monde.

Com la busquem la felicitat en general? No cal fer grans filosofies. La majoria tendim a buscar-la a través del diner, del poder, de la llibertat de fer el que ens plau sense límit (dimensió lligada al poder i al diner) i dels plaers, sobretot físics, de tota mena i amb la màxima intensitat possible. Sabem per la secular experiència humana que aquests camins no duen pas a aquest estat de plenitud que designem amb el nom de felicitat. Tanmateix ens hi instal·lem un cop i un altre.

La recerca de la felicitat és, sí, el motor de la vida. És inassolible, però. En primer lloc pel temps. Tot moment que s’acosta a la plenitud està marcat per la seva caducitat. Conscientment o inconscientment ho sabem i això ens impedeix arribar a l’estat de plenitud perquè tard d'hora sabem que allò que potser està ple es buidarà. No hi ha estat de felicitat, hi ha moments de benestar. I els moments per definició són caducs. A tota festa li arriba la matinada buida, quan els cendrers són plens de burilles apagades, les copes buides o brutes, les cadires desordenades, la solitud eixorca al voltant, la música que ja no sona per a ningú... Per això moltes veus, Kavafis en seria un exemple i el “Carpe diem” un altre, proposen enganyosament que la felicitat es troba en el camí. És cert que algunes de les sensacions benestants es troben en el camí i que cal aprofitar-les al màxim. Però la caducitat de la durada del camí i la ignorància d’on aquest ens porta no poden dur a l’estat de felicitat.

La felicitat és inassolible per la mateixa condició humana. Mai no podem estar plens mentre alguna cosa de l’arquitectura del cos (la salut), o de l’ànima no estiguin en estat perfecte. I això sabem que no passa ni passarà mai, ans al contrari, el temps s’encarrega de proposar-te una progressiva i ineluctable deterioració de cos i de l'esperit.

La felicitat, finalment, és inassolible per una realitat punyent de la història: el gavadal de patiment que hi ha hagut, que hi ha i que hi haurà. Només pot ser feliç, en aquest sentit, l’ignorant o aquell que es droga amb l’oblit. ¿Algú pot menjar un requisit qualsevol sabent que hi ha milers de nens que moren de fam o de malària cada dia? Només ho podem fer si en aquell moment oblidem o ignorem.

En tot cas sabem que ni el diner, ni el poder, ni la llibertat, ni el plaer físic extrem i buscat amb dèria constant produeixen l’estat de plenitud que anhelem i busquem. ¿Tan estrany és que algunes persones intentin fer el camí contrari? Que busquin la plenitud, ja ara, pel camí de la pobresa, de l’obediència lliurament assumida, de la renúncia als plaers físics? I que tot això ho facin per amor a la humanitat? És aquest probablement el camí que intueix i assumeix el monjo...

Perquè Baudelaire ja ens ho va dir ben clar: la solució es troba hors de ce monde.