Absurd

Estrictament parlant diem que és ‘absurda’ una proposició (un judici, una frase) quan no es pot establir el seu sentit o contradiu les regles de la lògica formal. També podem dir que ‘absurd’ és allò que és contrari a la raó o al sentit comú. En un camp més estrictament filosòfic, que és el que aquí m’interessa, designem amb l’adjectiu ‘absurd’ la inexistència d’una raó de ser o de finalitat. Quan diem que la vida és absurda estem afirmant, doncs, que no té raó de ser i que no té cap finalitat. Per més que m’hi he esforçat, des d’un punt de vista estrictament racional, no he trobat manera de demostrar que la vida tingui sentit. Tampoc no es pot afirmar el contrari, que no en tingui.

L’única forma racional que he trobat de mostrar que la vida no és del tot absurda consisteix en la reducció a l’absurd, valgui la redundància, d’aquesta proposició. Em sembla que si la vida no té raó de ser i no té finalitat –un pur atzar gratuït— no hi ha cap valor que pugui ser fonamentat. I així tot està bé i malament alhora i, en conseqüència, tot està permès, fins allò que és abominable, o pot estar prohibit fins allò que pugui ser més natural. En definitiva: la vida no pot ser en la seva arrel absurda perquè, fins i tot si ho crèiem així, la vivim com si tingués sentit. Som incapaços de ser conseqüents amb l’absurditat que podríem postular. Si més no la majoria.

L’altra forma d’intentar fonamentar un sentit a la vida consisteix en el primat de la confiança i en les sensacions i emocions que sustenten molts raonaments (potser tots). Quan et posen el teu fill o filla nou-nat/da entre braços per primer cop, sense cap mena de raonament saps de cop i volta que la vida té sentit. I no saps per què, però el tens entre els teu braços. El mateix s’esdevé quan estimes. Saps que en l’amor hi ha el sentit.

Dit això, però, també cal convenir que, tot i que potser es pot defensar que hi ha un sentit últim que dóna raó de ser a la vida, la percepció atenta als dolors del món, als desitjos inassolibles i a la mort fa que, si més no, en l’àmbit estrictament humà un cert grau d’absurd inexplicable existeix. Sobretot si pensem per un moment que hem estat dotats de fer-nos preguntes sense arribar mai a cap seguretat sobre les qüestions que de debò importen els humans si no és la certitud única de saber que morirem, a més, ignorant quan ni amb quin grau de patiment. La veritat és que, si més no, una mica atroç sí que ho és tot plegat. I la finalitat o el sentit del dolor i de la mort, se’ns escapa.

El mateix cristianisme, amb el qual m’identifico, ho diu ben clar en un dels seus textos. Sant Pau, en la seva carta als romans, al capítol 8 diu sense embuts:

L’univers creat s’ha trobat sotmès a una situació absurda, no perquè ell ho hagi volgut, sinó que un altre l’ha sotmès.

Doncs això, no només la vida, sinó l'univers sencer!