Cada dia que passa en la meva vida docent em conveç més un principi tautològic: és metodològicament correcte allò que fa que un alumne aprengui; el que fa que una alumne aprengui és metodològicament correcte. És a dir, en el llarg camí que du fins el procés d'aprenentatge interior de cada alumne hi ha una àrea raonable en dues fases (disseny i aplicació) i una altra àrea irraonable o arraonable: la que va de l'aplicació docent a l'aprenentatge de l'alumne. Aquesta fase només funciona sobre la base de la intuïció i de la transferència afectiva, resulta improgramable i no es pot aprendre si no se'n té la capacitat innata. Qui vagi a un curset a aprendre la connexió de l'acte docent amb l'aprenentatge real de l'alumne em sembla que va servit. Enlloc mai ningú no li ho sabrà explicar.
¿Invalida això el tractament i estudi de l'àrea raonable? En absolut. L'àrea raonable, la didàctica, fa possible que l'acte intuïtiu i de transferència afectiva es desenvolupi com a capacitat de l'indiviu que la posseeix. D'aquesta manera, formant-se en l'àrea raonable, el docent natural pot esdevenir com més va més eficaç.
Crec que això ho pot confirmar l'experiència tant de la història de cadascú com alumne com la història de cadascú que ha estat professor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada