7 d’octubre de 2008

De què s'han de fer perdonar?


En la meva ja dilatada vida professional –fa només 41 anys que imparteixo docència—he tingut ocasió de treballar en centres privats i en centres públics. En la meva etapa universitària, especialment en l’àmbit de la formació permanent, de la difusió i en les modestes recerques en què he participat, he tingut l’oportunitat de conèixer molts professors de secundària d’una bon grapat de centres públics i privats. Doncs bé, un aspecte que em crida l’atenció és aquesta mena de gairebé odi soterrat permanent que hi ha en els ambients esquerrans, sindicats i en determinats sectors del professorat respecte dels centres privats concertats (siguin religiosos o laics). Sembla talment que l’escola concertada s’hagi de fer perdonar un estrany pecat original. I això no només és injust –qualsevol persona informada sap que avui cap escola és negoci—sinó que és altament contraproduent per intentar resoldre un sistema educatiu pràcticament fracassat com ho és el nostre. Si volem començar a resoldre algun dels greus problemes de la deterioració actual hauríem de començar a abandonar l’existència de bocs emissaris per explicar els propis mals.

Quan es comparen les dues xarxes d’ensenyament, se solen esmentar moltes estadístiques –una manera matemàtica de mentir, com em deia amb humor un col•lega meu, professor precisament d’estadística— en què es mostra que l’escola concertada no acull tants immigrants, que cobren de sotamà als pares o bé que a l’escola concertada hi solen anar els fills de les famílies que tenen títol universitari o un nivell cultural elevat. Sembla com si les causes que l’escola pública no funcioni siguin sempre externes (l’administració que mai ho fa bé governi qui governi, la societat, la immigració, etc.) i que, en especial, en els seus problemes, part de la culpa la tingui l’escola concertada i els recursos públics que s’hi dediquen. Mai no s’analitza si internament les decisions, la dedicació i la gestió de l’escola pública fan la llevada que podrien fer. Mai no se sol assenyalar que, sovint, una de les diferències que fa que l’escola pública no funcioni bé i sigui en part ineficaç és perquè no té algunes de les virtuts que té l’escola concertada.

L’escola concertada –si més no les que jo conec que no són poques—solen tenir menys recursos que les escoles públiques i surten molt més barates a l’erari públic (senzillament: el professorat cobra menys i treballa més hores). Aquesta comparació no se sol proclamar amb prou contundència. I amb menys recursos, en alguns aspectes, se’n surten millor. D’altra banda l’edat mitjana del professorat sol ser-hi més jove. Disposen d’un equip de gestió amb certa capacitat de decisions útils –tant en el pressupost com en el personal—i sovint hi ha un ambient d’equip que a la pública no hi sol haver. De què, doncs, s’ha de fer perdonar l’escola concertada?

Proposo a aquells sociòlegs que estudien la comparació entre aquests dos mons, que en comptes de fer macroestadístiques facin estudis de casos. Per exemple: facin, com jo he tingut oportunitat d’estudiar, una comparació entre escoles concertades i públiques d’un barri on l’alumnat és d’idèntica extracció social. Des de l’ambient a la mateixa entrada –silenci, una persona a la porta que sempre et demana on vols anar, saletes d’espera o de reunions austeres però còmodes...—fins a la facilitat d’entrevistar-te en hores normals amb el professorat que és tutor, la puntualitat de l’entrada a les aules, les sortides organitzades i programades, les reunions d’equip fixes, les jornades de formació... les diferències són notòries.

Permeteu-me una experiències personal. Diversos directors d’escoles concertades m’han demanat xerrades de formació en les quals el professorat s’hi quedava a partir de les sis de la tarda després de la jornada laboral. També he vist setmanes senceres de formació del professorat de centres concertats abans de començar el curs amb presència normal al centre des del dia 1 de setembre... No crec que mai un director d’un escola pública ho pugui fer, ni tan sols pensar-hi! Què té d’estrany que els centre concertats potser obtinguin millors resultats? No serà que alguns dels mals –dic només alguns—de la nostra escola pública són interns? De què s’han de fer perdonar els centres concertats i el seu professorat?

I, finalment, la immigració. És cert que estadísticament l’escola pública aplega, per raons de distribució territorial, més immigrants. Però també en aquest cas fóra bo comparar estudis de casos entre el que s’esdevé en una escola concertada amb un alt percentatge també d’immigrants i l’escola pública del mateix barri (he estat en una escola concertada religiosa que té el 52% d’alumnes immigrants i on es parlen 32 llengües diferents a Barcelona mateix!!). O bé que es comparin algunes escoles concertades que tenen el mateix percentatge o més immigrants que l’institut de la mateixa zona (en conec casos). Un cop sabut que ambdues institucions tenen el mateix perfil sociològic i el mateix nombre d’immigrants, és bo que es comparin els resultats obtinguts i que es busquin aquells elements diferencials positius pel que fa a organització i didàctica de l'escola concertada que potser seria bo aplicar-los a l’escola pública per intentar millorar una mica l’estat deficient actual.

Insisteixo: en tot cas l’escola concertada i el seu professorat, ¿de què s’han de fer perdonar? De res!