11 d’octubre de 2008

Recordar


Per una sèrie de motius que ara no fan al cas, he d’anar sovint de manera sistemàtica a fer rehabilitació muscular a una institució que s’hi dedica. Durant mitja hora llarga he de passar per distintes fases (ultrasons, corrents, parafina...) en una solitud radical –tancat en una cabina—i sense poder fer altra cosa que ser. No puc llegir ni fer res que no sigui restar quiet i sol. Solc pensar, pregar... Ahir vaig decidir recordar.

En la mesura del possible crec que no és bo viure dels records. Tanmateix viure amb els records no és només positiu sinó que sovint és necessari. A més començo a entrar en una edat en què la motxilla del record comença a estar plena i m’encamino implacablement cap a un estatge en què, probablement, aquesta motxilla serà una de les presència més substancials de la vida diària. Especialment si fem l’esforç de recordar els moments més bons. Perquè a la vida, com que els moments dolents mosseguen més, sembla que pesin més. Per sort la nostra psicologia natural, en general, està organitzada de manera que tendim a recordar més els moment bons, fins i tot dins de les circumstàncies més traumàtiques. Això sembla obvi si sentim parlar els homes de certa edat de la seva experiència en el servei militar.

Ahir, mentre em passaven els corrents, vaig intentar recordar i reviure especialment episodis passats de passió i de tendresa. Els anava alternant. De vegades conservo als llavis de l’ànima els moments tendres. Aleshores sento que la humitat creadora de vida s’entaula dins de mi com un sentiment càlid de fecundació. Els afectes s’apleguen en una flamarada estable de dansa apassionada. Aleshores el gemec que nia al cor s’esplaia d’una manera lliure i sembla que mai no es pugui consumir. Creix indefinidament fins a fer-se música de l’únic que probablement interessa. De vegades sento, quan recordo, que també pot passar tot el temps de l’univers en expansió durant una simple inclinació de l'ànima que troba aixopluc en uns braços eteris. En aquest moment del record, encès l’amor, pots estabilitzar una simple carícia, una mà senzilla, un gest únic... i en aquell moment sento que el fred de cementiri que tant sovint duc a l’ànima si penso massa és acollit i pacificat. Arribats a aquest punt tanco els ulls i sento com un vent suau em va desfent la identitat per fer-se altre. Durant aquests minuts de solitud forçada, cremo la fusta aromàtica dels records i de tots els minuts de plata viscuts al llarg de la meva vida i així escalfo les meves mans fredes amb una delectança no exempta d’enyor.

Quan el fisioterapeuta va entrar a la cabina per treure’m els elèctrodes el temps no existia i suposo que me’l vaig mirar durant uns segons amb un esguard perplex.

Malauradament, la visió del panorama posterior de les persones al gimnàs de rehabilitació, mentre repeteixo mecànicament els exercicis prescrits, em va tornar a la dura realitat. La vida té una dimensió molt amarga difícil d’entendre i d'empassar...

I aleshores torno al fred de cementiri...