Ítaca

Avui m’has passat el poema de Kavafis, Ítaca. No el coneixia, tot i que n’havia sentit a parlar. És un poema bell i alhora profund sobre la condició humana i tot un consell per aprendre a viure. La tesi fonamental, si l’he entès bé, és que hem de desitjar una vida llarga, “pregar-la”, i no tenir pressa per arribar a la mítica illa, com va fer Ulisses en el seu torturat retorn de Troia. Cal fer marrada a cada port de la vida i aprendre’n, goludament, tot el que hi puguem assimilar.

Kavafis fins i tot sembla alertar-nos sobre la possibilitat del desengany quan, per fi, ja savis, posem el peu sobre l’illa somniada i descobrim que és molt més pobra del que ens havíem pogut imaginar en el nostre desig. Ens avisa, en definitiva, que la inevitable caducitat final pot ser que ens meni a un astorat i això ha estat tot? No heu vist mai una calavera? No us sembla que totes fan una cara atònita, com si en arribar a Ítaca, la vida les hagués deixades en el seu comiat amb un pam de nas? No és potser la fi del viatge una experiència estèril?

Kavafis ens diu que el que importa és el camí i saber-lo fer. És la vella tesi filosòfica que defineix la persona com a homo viator, l’home que fa via, l’home que camina sense preocupar-se massa d’on arribarà. O que si sap on arribarà, no té pressa i olora amb delectança cada flor que troba en el camí.

Avui, que vinc d’un acte en memòria d’un company a qui el càncer el va fer arribar a Ítaca a mitja vida, entenc més que mai la importància del camí, de gaudir-lo, de viure amb intensitat els moments bons, amarar-se sempre de tota allò que trobes i busques en els viaranys, siguin rectes o amb disseny de laberint...

Sí... però em ve de seguida el dubte. ¿Podem realment gaudir del camí sense saber exactament on porta? ¿Es pot gaudir el moment bo en profunditat dins del canibalisme del temps? ¿Pot ser que només existeixi el camí però que no hi hagi, de fet, cap Ítaca?

Sembla clar que l’única saviesa possible en aquest moments consisteix a viure millor els camins que fressem. Tanmateix el camí t'omple quan saps on vas. Oi? Ítaca té sentit perquè hi ha una ruta que hi mena. La ruta és plena si saps on et porta. ¿No ho dius tu sovint que tot és sempre una problema d'equilibri?