Un diagnòstic

El professorat de Secundària amb qui coincideixo en la meva vida professional sol dir-te que el seu alumnat està poc o gens disposat a adquirir hàbits de treball, costa molt centrar-los l’atenció, tenen serioses dificultats per concentrar-se en una feina seguida, presenten una actitud relativament apàtica davant de l’estudi i, sobretot, són gairebé incapaços de ser constants. La contenció en tots els àmbits –des de mantenir el silenci degut sense interrompre la intervenció d’un company fins a altres aspectes de la vida social escolar—brilla per la seva absència. Tots aquests trets són clarament exposats i sistematitzats pel professor Joaquim Sala en el llibre que vaig esmentar en el post d’ahir.

Sempre hi ha hagut alumnes amb alguna o totes aquestes característiques. El que és nou és el fet que aquest fenomen d’actituds negatives davant l’aprenentatge, si més no amb el sistema clàssic, s’hagi gairebé generalitzat. Lògicament, tot i que el professorat de què disposem té ja una llarga experiència, el fenomen és nou. I no té, ara com ara, una solució fàcil.

El fenomen, a més, és relativament recent. Personalment situaria el canvi al voltant de la dècada dels 90, quan es comença a generalitzar l’ordinador personal, apareix el mòbil, els videojocs i l’acceleració d’alguns canvis socials o econòmics. Quan en el període precedent es donaven aquestes actituds, la societat, més homogènia, contribuïa més activament en la construcció dels valors que envolten l’educació. Ara això, ja no és així.

Considero que els responsables d’aquestes actituds que, en la meva opinió, perjudiquen a mig i a llarg termini tota la societat, no són els alumnes. Aquests, a partir de l’ús de raó, haurien d’haver estat educats en la responsabilitat i, per tant, no haurien d’haver viscut la pràctica impunitat davant els actes incivils o negatius que realitzen en privat o provoquen públicament. Això no ha estat i no és així. Per això només entenen de drets (dir el que volen i quan volen i com volen, no em toquis l'ordinador, no violis la meva intimitat, etc.), però no pas de deures. Som els adults els que hem assistit atònits a l'esberlament del principi d'autoritat (que no cal confondre amb l'autoritarisme). Som nosaltres els responsables de recollir els fruits que ara tenim al davant. ¿Per què s'horroritza el pare que descobreix que el seu fill adolescent fuma porros, si ell va ser el primer que va començar a "trencar" l'educació per a la salut fumant-ne com si es tractés d'un valor positiu, modern i rebel?

L’alumnat d’avui neix en un ambient aclaparadorament consumista i és estovat amb missatges caòtics, continuats i contradictoris que provoquen disersió. La possessió de molts aparells excitants (videojocs, mòbils, motos, etc.) intensifica aquesta dispersió en una edat en què són més volubles i estan més indefensos davant les agressions de l’ambient. Tenen de tot i, sovint, també passen de tot sense que ningú no els posi un límit. S’enganxen a l´últim crit de les modes dels vestits o de les músiques, reclamen emocions fortes i totes les fonts d’informació que els arriben i consumeixen els parlen d’ídols que triomfen sense esforç. Com deia un anunci televisiu recent sembla que el seu valor dominant sigui ho veig, ho vull, ho tinc... I, podríem afegir: i un cop utilitzat ho llenço.

Les famílies, a banda de les seves crisis d’estabilitat, de les hores que els cònjuges passen a la feina, etc. tampoc ho tenen fàcil. Abans, a les cases hi havia un únic aparell de telèfon i si algú trucava per parlar amb el fill o la filla tothom ho sabia. Fins i tot era difícil mantenir un cert grau d’intimitat. Si arribava una carta a la bústia, tota la família, o si més no el qui rebia la correspondència, sabia de qui era. Això s’ha acabat. Ja no sabem amb qui parla el fill o la filla, no sabem amb qui es comunica (ho fa amb el Messenger o amb el mòbil), pot baixar marcant un número qualsevol vídeo pornogràfic amb el seu telèfon i, sobretot, no disposem d’un codi moral mínim col·lectiu consensuat pels adults. Aquells valors que il·luminaven la vida personal ja no són socials. Ja pots dir a casa que una cosa no està bé, que si la televisió en els programes d’entreteniment de més audiència o en l’ambient d’una altra casa es valoren positivament, el que vols evitar en l’educació dels propis fills resultat molt més difícil d’assolir. Com deia el professor Marina, per educar cal la tribu sencera. Si la tribu emet missatges i codis diferents, el resultat és, com a mínim, la dispersió que probablement pot derivar cap un relativisme radical.

Finalment també cal dir que vivim una contradicció de difícil solució. D’una banda estem immersos en una societat que es mou vertiginosament sempre a remolc del curt termini, del ara i aquí. Es persegueix el rendiment i la utilitats immediats en un marc de pressa, de rapidesa i d’inestabilitat social. L’escola i el model d’ensenyament –crec que ara com ara no hi ha alternativa i, si existeix, no la conec—no encaixa en aquest marc, ja que els resultats i els rendiments de l’aprenentatge són a llarg termini. L’adquisició de coneixements precisa lentitud i constància, dos valors allunyats del marc ordinari de l’adolescent.

Per resoldre totes aquestes dificultats, les propostes i teories educatives que hem posat en pràctica del 1992 ençà no han estat encertades, si observem sense prejudicis els resultats, tant en coneixement instrumental –expressió—, conceptual o en l’àmbit dels valors. En aquest darrer camp les notícies dels mitjans són inequívoques: cada cop més l’alumnat adolescent fuma substàncies cancerígenes o cannabis, o és més alt el percentatge que s’emborratxa els caps de setmana o bé els qui consumeixen cocaïna. ¿De què han servit les unitats didàctiques i els esforços dedicats a la famosa “educació per a la salut”?

Dels models educatius i d’aquestes reformes que vénen i van l’una darrera l’altra, i de la seva inadequació al nou marc social o a corregir-ne els efectes negatius, en parlaré, en tot cas, en una altra ocasió.