De la filosofia (i una mica de la pena de mort)

Des de fa un mes he ocupat bona part dels meus temps morts en la lectura reflexiva i apassioanda del llibre de Joaquim Sala i Pujolràs La saviesa encerclada. (L’Albí, Idees, Berga, 2007). L’aconsello vívament. Es tracta d’una suposada i llarga carta a una ex-alumna de Secundària redactada per un professor de filosofia jubilat on es reflexiona sobre l’educació, els temps d’avui, els adolescents i el paper que juga la filosofia en tot plegat. Bé, i d’una manera un xic dispersa, de moltes qüestions més d’actualitat. El tema era realment engrescador i, a més, qui me’n va parlar, m’hi va injectar una passió d’escreix. Suposo que em vagarà parlar-ne sovint durant uns dies en aquest bloc.

En general diria que Sala encerta molt bé el diagnòstic tot i que no queda lliure d’il·lustrades contradiccions. Com tots els qui ens dediquem al món de l'educació, on em sembla que no l’encerta tant és en les possibles teràpies. Deixaré avui, de moment, el comentari d’alguns dels seus encerts més clarividents, i començaré d’entrada confessant que sóc un admirador del professorat de filosofia de la Secundària.

Com suposo que tothom sap, la filosofia es comença a ensenyar sistemàticament a primer de batxillerat en un curs de fonaments. En el segon any s’imparteix una història de la filosofia. Doncs bé, tot i que jo, preparant-m’ho degudament, em veuria amb cor o, si més no, m’agradaria impartir la història de la filosofia, no crec que gosés impartir el curs de primer.

El mateix Sala me’n dóna una mica les claus. Afirma que la filosofia és alhora una activitat, una actitud i un saber (pàgs. 154 ss i 180 ss). Res a dir pel que fa al saber: aprendre el pensament dels qui ens ha precedit en el temps, o sistematitzar coneixements acumulats i proposar-ne una didàctica m’agradaria i tot. Com a actitud –-distanciar-se una mica de la tensió esclava del ritme del present per furgar en la capa envernissada del dia a dia sense deixar-se arrossegar per les presses, pel consum ràpid o, acríticament, per les pentinades dels mitjans de comunicació— crec que és una proposta realment assenyada (tot i que no sóc capaç, com diu ell, de posar entre parèntesi constantment les pròpies idees, creences i conviccions!). Ja fa temps que intento mantenir-me una mica a banda de l’impacte diari i m’agrada donar voltes a les coses, sobretot per la necessitat de mantenir un cert equilibri emocional en un entorn que agradeix sovint la meva excessiva sensibilitat. On realment jo no podria pas actuar davant d’un alumnat és en la consideració de la filosofia com a activitat, és a dir, ensenyant a reflexionar, pensar i debatre sobre les grans qüestions de la vida, el(s) seu(s) sentit(s), els dilemes ètics, la felicitat, el ser de les coses, els límits de la raó, etc.

Aquesta limitació em neix, d’una banda, del fet que la meva capacitat dialèctica i d’abstracció són limitades. Efectivament en els debats, fins i tot si crec que tinc raó, em quedo sovint sense argumentació convincent davant les afilades paraules d’un bon polemista. No, no domino prou bé la lògica. A més, en determinats àmbits, a mesura que l’abstracció s’enfila començo a no dotar de prou significat les paraules. I quan el discurs filosòfic s’aparta del coneixement intuïtiu o bé ja no permet posar massa exemples, em perdo definitivament. Manifesto sense vergonya que vaig fracassar, per exemple, en l’intent d’entendre Hegel en els seus propis textos.

Amb tot el que més em preocupa de la meva incapacitat didàctica com a professor de filosofia és la sensació del límit (meu, per descomptat, però potser també de la raó). De vegades, quan em proposo reflexionar una mica a fons, al final em trobo com aquell gos que s’ha escapat del seu amo, arrossegant una corretja molt llarga que, al final, tot jugant, li queda entortolligada en un fanal del carrer. El gos gira i gira al voltant de la farola, tiba amunt i avall i l’únic que aconsegueix és que el nus de la corretja es compliqui i ell quedi encara més travat. El gos no està capacitat per desfer el nus que ell mateix ha nuat. La raó, sovint, en mi, acaba essent exactament això: un embolic de conceptes que se’m traven sense que acabi de trobar res o algú que ho desllorigui. Entenc, aleshores, que pensar faci mandra i que moltes persones prefereixin fugir d’estudi i omplir els temps buits amb activitats i entreteniments emocionals.

I quan la raó no se m’entortolliga sense possibilitat de desfer el nus, l’altra factor de basarda el trobo en el límit. És la síndrome infinita de les nines russes: cada intent de resposta a les grans preguntes formulades –sempre parcialment— n’obre d’altres o et col·loca davant d’un mur infranquejable. Per experiència personal em fa l’efecte aleshores que o bé només et queda el buit –amb totes les seves conseqüències-- o bé no tens més remei que saltar amb confiança en el llac de la creença. En poso un exemple.

L’Obama ha declarat que és partidari de la pena de mort i, fins i tot, d’ampliar-ne la seva aplicació davant de determinats casos. Sap que, malauradament, si no diu això no guanyarà les eleccions. Pregunta, ¿no hi hauria d’haver principis “sobredemocràtics”, per entendre’ns, que no depenguessin del vot o dels consensos majoritaris de les persones? Per exemple: el dret a la vida no hauria de ser un valor “sobredemocràtic”? Jo sempre he estat radicalment contrari a la pena de mort perquè trobo que és un homicidi legal, una contradicció: cometre en una persona el mateix delicte i violació d’un dret que ella ha comès! Sé, però, que tant a França com a Espanya, en un referèndum sobre la pena de mort, especialment si es convocava en la proximitat d'un atemptat terrorista, probablement guanyaria el sí. ¿La licitud de la pena de mort, doncs, depèn del consens de la majoria? Els valors tenen per fonament només el consens provisional de les majories?

Heus ací un exemple d’entortolligament. Com definim valor? La definició més clara que he trobat diu així: principi normatiu que es basa en ell mateix o en una creença. Doncs ja hi som. Si un principi –el dret a la vida—es basa en ell mateix (o en la creença religiosa segons la qual no hem de fer a un altre el que no voldríem que ens fessin a nosaltres, dubto que ningú pretengui que el matin), la situació no té sortida lògica.

D’altra banda, en el supòsit que poguéssim argumentar que alguns valors són permanents o sobredemocràtics –i per tant no depenen de les majories-- ¿quins serien aquests i per quina raó haurien d’estar per damunt de les opinions majoritàries? Com articular una base per tal que aquests aspectes humans bàsics no es discuteixin mai més? És impossible. No hi ha base –si més no, jo no la trobo—per argumentar sòlidament que la vida humana és indestructible àdhuc per a aquells que la destrueixen... Creure que la vida humana és sagrada només es pot fonamentar en la fe o en allò que Kant va definir com a imperatiu moral. I en un món on totes les fes han quedat enderrocades, la idea de valors immutables –encara que jo hi cregui—no és defensable. Tampoc en el cas de la pena de mort. Per a mi el que hauria d’estar pel damunt de la voluntat popular és el dret a la vida. Però d’altres, amb el mateix argument, podrien defensar la necessitat de mantenir el predomini de la violència i la relativitat d’aquest dret. No altra cosa estan dient els defensors de la pena de mort.

I malgrat tot i a pesar de les meves limitacions, crec que és molt important que els joves s’iniciïn en el camp de la reflexió, en l’elaboració de pensaments i en el debat des de l’empara del que permet la raó humana, malgrat els seus límits. És una petita garantia contra la manipulació ideològica dels mitjans i alhora fomenta el cultiu d’allò que ens diferencia com a persones: la capacitat de raonar. Crec que és una necessitat per enfronta-se a la vida amb un mínim de garanties.

Per això defenso la presència de la filosofia a l’ensenyament reglat i admiro també profundament els professors i professores que, a primer de batxillerat, entomen la gran responsabilitat de desenvolupar en els adolescents la capacitat de reflexionar sobre les grans preguntes i dilemes de la humanitat.

És obrir la possibilitat que els futurs ciutadans i ciutadanes assoleixin algun grau de saviesa.