8 de juliol de 2008

Sentències negres


M’ho vas ensenyar, desolat, ja fa molts anys, asseguts al bar. Es tractava de la llibreta que t’havia donat “X”, a tu, el seu professor de filosofia. Tenies la cara lívida i estaves molt amoïnat. “X” era el millor alumne que mai no havies tingut. Tot i el seu aire trist, t’impressionava la seva lucidesa, la seva intel·ligència, la capacitat polèmica, aquella implacable lògica que sempre deixava els seus companys sense paraules... i de vegades, segons em deies, també a tu mateix. Un bon dia et va donar una llibreta que duia a l’encapçalament un títol curiós: “sentències negres”. Et va dir no l’obri fins demà, si us plau... M’agradaria saber-ne el seu parer. I tu ho vas respectar. A l’endemà no va venir i a mitja tarda te’n vas assabentar: s’havia suïcidat fredament deixant també un escrit llarg als seus pares on els demanava perdó per les molèsties...

---Mira-t’ho—em vas dir mentre m’allargaves la llibreta--.

La vaig obrir amb angúnia i vaig començar-la a llegir.

Sembla que amb el mot lògica designem un invent. Amb el mot absurd descrivim una realitat. La vida és clarament absurda. La vivim, però, com si tingués sentit. L'absurd de la vida pot tranquil·litzar-te si l'arribes a fer interior. T'eximeix de ser coherent.

La persona humana és bàsicament una insuficiència que acaba tard o d'hora en desengany.

La democràcia és un error manifest perquè pretén igualar l'impossible. Malauradament no té una alternativa millor. La democràcia ens produeix la il·lusió de decidir en coses sobre les quals no hi entenem gens. Obliga als polítics a refinar imatges i llenguatges ambigus per satisfer el gust dels humans per ser enganyats.

Socialment parlant, d'ordinari, mai no tenim la culpa de res. La culpa la tenen sempre els altres.

La nostra societat és decadent. Precisament per això és lúcida.

La lucidesa sobre la condició humana de les societats velles les porta a no creure en res: d'aquí la individualitat, l'egoisme, el centrament de la vida en el present immediat, i la covardia col·lectiva.

Les societats lúcides i covardes s'han de conformar, tard o d'hora, a ser engolides per qualsevol fonamentalisme emergent.

La lucidesa social no es pot aguantar, històricament parlant, durant massa temps.

Una societat envellida com la nostra és lúcida: per això carda només per plaer, no té fills, es queixa dels impostos, no creu en res i fa de la indiferència militant una virtut que anomena tolerància.

¿Per què, racionalment parlant, s'han de tenir fills? ¿Quin plaer experimentem a responsabilitzar-nos per construir éssers que moriran i que tenen moltes possibilitats de sofrir mals immensos? ¿Com és que som tan cruels?

Com deia Gracián: "¿què es pot esperar d'una vida que comença amb els crits de qui la dóna i els plors de qui la rep?"

Bòsnia, Ruanda, els llits del Clínic plens de cancerosos terminals o sidòtics marginats, les piles dels sense sostre que dormen amb cartons al carrer, nens amb un voltor al darrera que espera pacientment el moment definitiu del banquet... ¿exactament de quina naturalesa és l'alegria pasqual?

Les societats lúcides, com la del temps de Marc Aureli o Adrià, com la nostra, no creiem en res perquè els déus ens han fugit i només ens han deixat petjades gegantines que, com a molt, transformem en poesia per passar l'estona.

La manca de fe apila, a poc a poc, tones de desesperació inconscient. Tard o d'hora esclatarà. Però no sé com. Ni on.

És evident que amb el dia a dia, moral de temps de guerra, tampoc no en tenim prou.


Vaig deixar de llegir perquè em venien glops creixent d'angúnia a cada paraula. Per curiositat vaig voler-li llegir el darrer pensament.


No, mai, no res, ningú.


Vaig tancar la llibreta i te la vaig tornar sense dir res. Vas beure un darrer glop de cervesa i em vas dir:

--I saps què és el pitjor?
--No --et vaig respondre--.
--Que tot el que diu a la llibreta, racionalment parlant potser no es pot demostrar, però podria, també racionalment, ser veritat.
--I què vols dir amb això?
--Doncs que potser aquest noi ha estat coherent.

I et vas posar a plorar.