25 de juliol del 2008

La tomatera i la contingència de l’ésser


Tornem-hi amb la tomatera d’ahir (vegeu post del 24 de juliol). Avui, a l’estona pacífica de l’hort, quan oblido els ritmes estranys a què ens té sotmesos la tecnologia actual, l’he acabat d’endreçar: ben asprada, lligada a la part alta de la tija, ufanosa, amb molts poms de tomàtecs per pisos alguns dels quals ja ben envermellits... Me l’he mirada amb admiració i no voldria pas que em prenguéssiu per sonat, però fins i tot he tingut ganes de parlar-li.

Li hauria dit alguna cosa així com, ves, tot i la teva ufana, podries no haver existit. Si la llavor de la qual has nascut hagués anat a parar a pedres o el tomàtec on aquesta s’encabia hagués estat cruspit per qualsevol humà, ara no series aquí. Sí, hauria continuat, no et preguntes pel sentit de la vida i tampoc no et preocupa pensar que no ets necessària. ¿Ja ho saps que podries no haver existit?

Evidentment la tomatera s’ha mantingut impassible i indiferent a la meva conversa i no m’ha contestat. Probablement no m'hauria entès ja que per a ella l’únic que l’importava era que era, i que durava el suficient per créixer i passar, en la mesura del possible, a una altra generació de tomateres. I per assolir aquestes finalitats aprofitaria tot el que estigués al seu abast sense cap prejudici moral. Bé, de fet té sort perquè ni tan sols pensa i em dóna de parer que potser la felicitat absoluta, en el sentit més genuí del terme, només pot ser possible en la més absoluta de les estultícies. Però d’això en parlarem un altre dia.

En acabat aquest diàleg frustrat, em vaig quedar en silenci una llarga estona mirant la meva tomatera platònica... i de sobte vaig recordar antigues classes de filosofia quan em parlaven de la contingència de l’ésser. No recordo si aleshores ho vaig entendre pas massa bé. Però avui el diàleg frustrat amb la meva tomatera m’ho ha fet veure amb diafanitat. La tomatera no és necessària i podria no haver existit. Jo tampoc. Jo tampoc sóc necessari i podria no haver estat. Aquest caràcter sobrer de tot el que existeix –de fet ni tan sols l’univers és necessari tot i que no queda pas clar que pugui no haver existit!—és exactament això: la contingència. Dir que som contingents vol dir que som sobrers, que podríem no haver estat i que en qualsevol moment podem deixar de ser. Ens plagui o no, pura condició humana. Una mica fotut, no trobeu? Perquè si tot és sobrer, si tot podria no haver estat i si tot pot deixar de ser sense previ avís, ¿on trobar un sentit? ¿Voleu dir que a l’Occident no són ja molts els qui saben aquest secret i que, a falta de sentit, es dediquen al pur carpe diem?

Darrerament s’ha posat molt de moda entre les frases políticament correctes dir que tots som necessaris però ningú no és imprescindible. A banda que no s’ha entès el concepte de contingència si es diu això (¡ningú no és necessari!) i per tant no és procedent formular aquesta expressió en ambients mínimament intel·lectuals com ho és una facultat universitària, la frase en el sentit més tout court és falsa. De fet hi ha molt poca gent necessària. I si algú és necessari, és a dir, cal per cobrir una necessitat concreta que no es pot satisfer sense la seva presència, aleshores aquest algú resulta imprescindible. Necessari i imprescindible, doncs, poden ser sinònims, cosa que semblen ignorar els qui pronuncien aquesta expressió.

I si premem una mica més el ventre semàntic de la paraula, ens trobarem que sí que hi ha persones imprescindibles, com l'Eva o com el Fernando, sense l’existència de les quals algunes vides no haurien experimentat algun dels seus possibles sentits. Per tant gairebé gosaria dir que si bé ningú no és necessari, sí que hi ha alguna persona que resulta imprescindible.

No sé pas que me’n diria de tot això la meva tomatera.