21 de juliol de 2008

Estimar


Et va dir, com la cosa més natural del món, que no podia fer la tasca que li encomanaves perquè havia de dedicar la jornada a un company que estava molt malalt. En cap cas t’ho va dir com si fos una cosa excepcional. Per a l’Eva, atendre una persona que no és directament parenta seva, era una cosa normal, que s’havia de fer. I no era només l’Eva, segons et va dir, la qui ho feia sinó que era tot un grup de l’empresa on treballava el qui feia torns per ajudar-lo. I que consti que aquest ajut, tal com me’l va descriure, no consistia en una simple companyia tranquil•la, sinó en un seguit de tasques dures que precisaven dedicació constant.

Potser l’Eva no se n’ha adonat, però t’has quedat profundament impressionat. En primer lloc t’ha despertat admiració: en els temps que corren aquestes mostres de solidaritat no són la norma. Ho saps prou bé: tothom s’escaqueja per poc que pugui. Si algú s’ha d’encarregar de vetllar un malalt, et diran, ha de ser l’estat o la família... Ultrapassar l’excusa fàcil –jo ja pago impostos que se n’encarregui una institució pública—i la remissió al nucli familiar suposa coratge, un coratge que molts no tenim. És bo admirar aquells que són millors i més forts que nosaltres perquè marquen el camí als qui som més vulgars.

Però en segon lloc, pensant-hi una mica, l’admiració ha crescut encara més perquè l’Eva i els seus col•legues no fan un simple acte de solidaritat. Sovint la solidaritat sempre té un component de donar i rebre: avui jo ho faig per a tu, demà, si em cal, ho faràs per mi. No, no és aquest el cas de l’Eva i dels seus col•legues de feina! En cap cas, n’estic segur, ha sorgit aquest do ut des en la perspectiva de la seva actitud i de la seva dedicació a la persona que pateix.

No, l’Eva i els seus companys han mostrat en la seva actitud i en la seva disponibilitat una dimensió humana consistent a donar –sigui el seu temps, sigui la seva companyia, sigui la seva acció pràctica—sense esperar absolutament res a canvi. La pura gratuïtat de donar i donar-se. En definitiva: un exemple a seguir i una prova més que hi ha persones dignes d'una alta, gran i reconeguda categoria humana.

El que fan l'Eva i els seus col·legues ens dóna el significat exacte del que vol dir la paraula estimar.