Buidor

La lectura del llibre de Joaquim Sala, esmentat ja diverses vegades en aquest blog, ha reforçat la meva intuïció sobre un dels problemes que es troba a l'arrel d'una de les dificultats en l'educació dels adolescents actuals. Problema que pot explicar, fins a cert punt, el presentisme desbocat i el consum efímer dels joves i adults actuals.

Intueixo que el llarg recorregut de la filosofia occidental ha desembocat en una consciència molt fina tant dels límits de la raó com de l'ensulsiada definitiva de qualsevol veritat, fins i tot de qualsevol creença. I per tirar endavant en la vida, per pensar una mica en el futur, cal o bé creure o bé sentir algun tipus de passió dins les entranyes de l’ànima. Quan l’únic futur clar és la mort i els significats comuns s’han esvaït sense remei, només ens queda el present sense sentit. Aleshores les úniques respostes humanes, davant del buit, són l’evasió o viure el present sense projecte. Fins i tot, arribat el cas, com deia una alumna meva, crec que amb encert des del seu punt de vista, més val no pensar massa, perquè pensar fa mal de cap.

El mateix Sala ho reconeix. Des de la pura raó ja no podem confiar ni en la transcendència, ni en Déu, ni en el Proletariat; i des de l’experiència històrica tampoc no podem abandonar-nos a cap de les utopies regressives (nazisme) o progressives (comunisme, anarquisme...). Si això és així – i Sala així ho diu-- cal reconèixer que ens hem quedat sols. Ningú no ens pot garantir res. No hi ha cap Déu, cap Utopia, (...) cap gran metarrelat de la història com la hegeliana o la marxista que ens garanteixin una direcció, uns objectius, unes finalitats proposades. No hi ha cap projecte comú que ens porti a un món millor. (pàgina 262)

¿És veritat que vinc del no-res i m’encamino igualment al no-res?—es pregunta Joaquim Sala--(pàgina 290). No ho respon i sí, en canvi, reconeix que li atordeix tanta densitat complexa així com les transformacions tan ràpides que no donen temps a les nostres adaptacions. I no se’n descobreix cap finalitat amagada o objectiva. Només trepidacions en el buit (pàg. 291).

Si la situació humana col·lectiva a l'Occident és aquesta, la primera conseqüència és el buit del relativisme. D’una banda Sala nega el relativisme radical. Si totes les veritats són relatives, això vol dir que no existeixen, i si no hi ha cap veritat implica que no es pot donar la mentida ni l’error, que tot pot ser vertader i fals alhora; llavors el coneixement no pot avançar, no hauríem sortit de les cavernes primitives. (pàg. 165). Però, en canvi, en un altre lloc blasma una dimensió de les creences religioses quan diu de la filosofia que és un saber de combat silenciós i callat, enemiga dels dogmes i veritats absolutes i de les revelacions sagrades i intocables... (pàg. 219). ¿En què quedem? Si la inexistència de veritats absolutes ens hauria deixat a la caverna, com és que no ens hi hem quedat malgrat que el pensament s'hagi dedicat a lluitar contra les veritats absolutes?

La segona conseqüència de la buidor i del relativisme és el nihilisme, és a dir, la negació de qualsevol sentit o la impossibilitat de trobar-lo. No dic pas que els adolescents i adults joves, o no tan joves, del món d’avui hagin reflexionat i coneguin les filosofies postmodernes... D’alguna manera, però, la cosmovisió del món i de la vida s’estén entre els humans com un núvol mental inconscient i la seva acceptació es tradueix en actituds i conductes (com també es manifesta en el cinema i en altres vehicles artístics).

Així, doncs, d’alguna manera Sala referma en mi una convicció íntima tot i que ell no vagi en aquesta direcció: ¿com educar en la postmodernitat quan la història del pensament ens aboca a la buidor?

Podria acabar el post aquí. Però deixeu-me dir en què no estic d’acord amb la postmodernitat que em toca viure.

Crec que és una veritat absoluta que la vida humana és sagrada i que mereix una actitud de defensa a ultrança contra tota tortura i pena de mort; crec que som fills d’un mateix Pare i que això m’obliga a la lluita per la justícia, simplement perquè som germans. Crec que la confiança preval sobre la raó –la raó és útil perquè creiem prèviament que raona bé— i per tant em sento “condemnat” a esperar que la vida té un sentit i que, al final, la Història dels humans acabarà bé, entre d’altres raons perquè ningú no és capaç de viure la vida radicalment com si no tingués sentit. I, finalment, crec que el núvol invisible que dota de sentit cada pas de la nostra vida és l’amor i que en la mesura que la dimensió religiosa ens proposa estimar no veig per què ens hi hauríem d’oposar encara que no seguim algunes de les prescripcions detallades que puguin estar en contra de la nostra consciència.

Us ho ben asseguro: quan se sent la passió d’estimar, la vida agafa un sentit absolut. Ho deia un clàssic: dilige et fac quid vult, ‘estima i fes el que vulguis’.