Una vegada, sol, et vas estirar damunt la sorra d’una platja solitària, en un nit d’estiu clara i sense lluna, fitant el cel estelat. L’única remor que se sentia era el suavíssim lliscar d’una mar calma sobre la sorra de la riba, a tocar dels teus peus. Recordes que un petit terralet agitava mandrosament els arbres de l’oliverar proper, com un alè de vida. Primer gaudies de la pau de l'ambient, en un silenci interior absolut. De mica en mica, però, mirant els estels i alguna estrella fugaç el silenci es va trencar i vas començar a especular sobre la immensitat d'allò que veies, de l’univers.
Feia molt poc, en una conversa intranscendent, un amic científic t’havia il•lustrat sobre els centenars de milers de galàxies que ocupen l’espai i com, de manera incomprensible per a tu, avui ja se sabia que s’allunyaven a una velocitat creixent com més lluny aquestes es trobaven. Si ja et senties petit davant l’espectacle magnificent del Cap de Creus tot veient el mar de dia, aquesta nit, a poc a poc et vas anar sentint un minúscul gra de pols. Si a més tenies en compte els inintel•ligibles buits en què, segons et deien, està composta la matèria en l’àmbit subatòmic, no és gens estrany que comencessis a experimentar una sensació de vertigen. Sí, l’espectacle era superb, admirable el coneixement que els humans han adquirit amb el pas de la història, sabem molts “coms” i alguns “per quès” més o menys immediats... però ni l’admiració de l’espectacle ni el coneixement et podia esvair la sensació més aviat desagradable de ser minúscul, un gairebé no-res.
De cop i volta et va venir al cap la mare de totes les preguntes de la filosofia: ¿per què existeix tot això, tot, en comptes de no existir res?
I sobtadament et van començar a assetjar preguntes molt més inquietants a mesura que el vertigen s’incrementava. ¿Què hi pinto jo aquí? Sóc el resultat d’una pura casualitat d’això que en diuen matèria viva? Sóc, per ventura, un engruna d’eternitat caiguda d’un indret que no recordo, però del qual me n’ha quedat una estranya set de tornar-hi? Diuen que el sol esclatarà d’aquí a uns milions d’anys i tota l’aventura humana sobre la Terra i els seus testimonis–si és que no ho hem acabat nosaltres abans—desapareixerà per sempre; si això és així ¿quin sentit té, doncs, escarrassar-se en aquesta vida sabent-ne aquest tràgic final?
Sí, ara ja entenies les raons d’aquesta mena de vertigen interior: et senties tan perdut com minúscul en l’univers! ¿Hi ha algú més que es trobi perdut així com jo? –et preguntaves--. Hi ha algú que vetlli per mi? I si és així, ¿per què em trobo tan sol? ¿Tots i tot estem condemnats a ser perduts i desaparèixer en algun d’aquests misteriosos forats negres de què ens parlen els físics?
Enfredorit et vas aixecar lentament, et vas expulsar la sorra i vas començar a caminar arran de mar, ara ja sense mirar els estels. El teu esguard s'entretenia miran els pàl·lids reflexos que es percebien en la línia d'esclat del trencant. Vas entendre aleshores el teu professor de filosofia quan et deia que l’experiència humana de fons era "separació" i "èxode". Solitud radical de cada persona, sentiment indeterminat d’exili. Som part de la natura, sí, però diferents de la natura, separats. Preguntaves a la natura obsessivament, però la natura era absolutament muda. No deia res, no et dóna el més mínim indici que et permeti respondre cap de les preguntes que l’estona que havies estat mirant la volta del cel t’havien emergit en el cap. I vas entendre dues coses.
La primera que res no té d’estrany que aquestes preguntes encara que no es formulin conscientment siguin el motiu que mena l’espècie a buscar el soroll atordidor, alguna o altra forma d’evasió i la trobada permanent en el gran ramat. Tot i que sabies que axò irremissiblement ja no t'omplia, amb tot potser caldria --et deies-- que creguessis, si més no provisionalment, que el passat no existeix, que el futur morirà i que el present s'obre a milers de possibilitats!
La segona: que el filòsof Ludwig Wittgenstein tenia tota la raó quan deia que preguntar-se pel sentit era pregar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada