¿Has pensat alguna vegada on es troba la frontera entre la racionalitat i la irracionalitat? Decideix la raó allò que és racional? Com ho pot fer si no hi ha cap raó exterior que pugui certificar o validar allò que diem que és racional? Per parlar de racionalitat resulta que la raó és jutge i part.
Dona’m de parer que la diferència entre la racionalitat i la irracionalitat la marca, com diu Octavi Fullat un valor (L’autèntic origen dels europeus, 2002) més o menys acceptat sociohistòricament. Era racional Auschwitz? Des d'un punt de vista tècnic i fins i tot científicament parlant aquest camp d’extermini va mostrar la quintaessencia de l’eficiència germànica. Si la raó només és el procés lògic lliure de valors haurem de concloure que Auschwitz era racional, com ho era també qualsevol gulag soviètic. Potser amb altres raons, però racional al cap i a la fi. Sense el valor tan li fa Treblinka o qualsevol hospital de la Mare Teresa de Calcuta. No ho podríem pas diferenciar. Sí, probablement, la frontera entre el racional i el racional sigui un valor. I és aquest valor els que ens pot dur a dictaminar la irracionalitat dels camps nazis o del gulag soviètic.
El problema ens el topem precisament quan intentem veure on es pot fonamentar el valor (ja hem vist que no pas en la raó). I el valor, ens ho mirem per ens ho mirem, és un principi normatiu que només es pot basar en ell mateix o en una creença. I tampoc aquí em sembla que la raó hi pot jugar massa.
La raó, doncs, al final del camí té gust de poc. I si bé reconeixem que la raó i el seu vehicle, la paraula, està inscrita en nosaltres els humans per poder dir la realitat i pensar-la, hem de reconèixer que la vivència (emoció, afecte, sentiment, sensació...) té indiscutiblement molt més volum.
Potser allò que és primordial en els humans no sigui precisament el pensament sinó l’amistat, sigui filia o sigui eros o una barreja de les dues dimensions. Plató deia que l’amistat és una aspiració comuna al bé, l’únic que pot omplenar fins al final el desig humà.
El raonar (el logos) em sembla que sempre resulta una mica coix davant del sentir (pathos). Potser hem de fer més cas del sentir com si es tractés d'un gos que ensuma el camí correcte tot i que, no cadria ni dir-ho, cal tenir-lo subjectat amb la corretja llarga de la raó.... però deixant-lo fer una mica. No et sembla?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada