Límit

Joaquim Sala (La saviesa encerclada, 2007) conclou el seu llibre confessant, després de tota una vida dedicada a la filosofia, que la seva raó s’estavella de ple i no para d’alimentar més i més dubtes... (pàgina 289). D’altra banda reconeix que té un neguit existencial que el fa està despert i viu. Hi hagi o no transcendència, admet que la set no pot ser “desassegada”, ni les preguntes es poden “des-preguntar”.

Sala, doncs, reconeix, ja jubilat, des de la talaia de la seva vida, que la raó s’estavella en un límit insuperable. Em fa l’efecte que no cal ser filòsof per tenir aquesta mena d’intuïció davant les preguntes sobre el sentit o els sentits de la vida, preguntes que no podem “des-preguntar”. I m’imagino que els humans, sobretot els occidentals, en la seva intel·ligència inconscient acumulada des de milers d’anys –és a dir, en allò que anomenem intuïció—són ben conscients que el límit està ben establert i que res ni ningú amb les seves forces racionals el pot esberlar per cap escletxa. No endebades, el mateix Einstein deia que creia en el Misteri. Deia Einstein: l’experiència més bella i profunda que pot tenir un home és el sentit d’allò misteriós... percebre que darrer d’allò que podem experimentar, s’amaga quelcom inassolible als nostres sentits, quelcom d’una bellesa i d’una sublimitat que s’assoleix només indirectament i com si es tractés d’un pàl·lid reflex.

Exacte: enllà del límit, el Misteri que embolica d’alguna manera el que és i el que som. Si neguem el Misteri i només acceptem la raó i el seu límit, la conseqüència és el nihilisme i el relativisme radical. ¿Fins a quin punt avui el món occidental, ni que sigui inconscientment, no ha arribat a la lucidesa del límit i, per tant, a la convicció que en la vida hi ha una absència definitiva de sentit? Tot i que, com ens deia l’estudiant del post anterior, no solem viure la vida com si no tingués sentit, en el fons la seva absurditat ens pot alliberar de ser coherents. Aleshores tot s’hi val i el desordre en els efectes pot ser destructor. Una vida sense sentit, vista com a insuficiència permanent on regna progressivament més el mal que el bé i, a més, amb final cert de tragèdia, pot menar a la coherència del suïcidi.

El mateix Sala, malgrat reconèixer el límit, no perd del tot l’esperança. Tot i que pot ser que al final el no-res ens engoleixi, deixa una petita escletxa oberta a la possibilitat d’una sorpresa impensable, inimaginable, no sé si oberta a la Transcendència... (p. 289). Sala, d’altra banda, situa molt bé en una altre apartat del seu llibre el que suposa l’alternativa a la pura consciència del límit: la creença fonamentada. La fe no està exempta de raonabilitat, però cadascú és responsable des la seva “llibertat” per apostar, fer el salt, a la plena Transcendència, o bé quedar-se en una actitud escèptica (pàg. 166).

Així, doncs, cal acceptar d'una vegada per sempre que mai no sabrem amb certesa absoluta si la nostra vida té un sentit final. És raonable creure-ho, però com diu Francesc Torralba (El sentit de la vida, 2008), també hi ha raons per creure que vivim en un vaixell perdut enmig de l’oceà. Cal apostar.

Heus ací el que em sembla el repte final al qual tota persona ha de respodre a la seva manera i des de la seva radical llibertat: ¿faig un salt al darrera del mur amb l’esperança que Algú ens hi recollirà o em quedo on sóc, en el límit?

El salt és raonable. En tot cas, si ens quedem davant del mur, ja sabem quin pa s’hi dóna.