29 de juliol de 2008

Carpe diem?


Poques llatinades són tan citades avui com carpe diem, literalment “fes la collita del dia”. El vers d’Horaci (Odes, 11,8) diu exactament:

Carpe diem quam minimum credula postero,

que es podria traduir per aprofita el dia no confiïs gens en el demà. Aquesta frase s’utilitza sovint com a resposta única davant de l’enigma i de la pregunta sobre el sentit de la vida. Ens invita a no preocupar-nos pel futur i a prescindir inclús de tot projecte. L’únic que val, doncs, és gaudir el present tant intensament com es pugui.

Curiosament aquesta proposta no és original d’Horaci. El mateix Jesús a l’evangeli de Mateu ens diu textualment no us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s'ocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps (Mt 7,22). O sigui que la proposta és tan clàssica com cristiana!

En d’altres moments de la història aquest postulat vital, sobretot escrit al final de la vida de qui ho diu, ha estat expressat a través de la poesia. Així, per exemple, el mateix Pierre Ronsard en un dels seus més celebrats sonets a Helena li ve a dir que no s’estigui del gaudi present i que no esperi a ser vella moment en què, probablement, li recarà no haver “collit avui les roses de la vida”. Perquè quan serà vella, el poeta que la celebra (i que potser l’estima i la desitja), ja no serà altra cosa que un fantasma sense ossos. La veritat és que m’agrada més Ronsard que no pas Horaci:


Je serai sous la terre et fantôme sans os;

Par les ombres myrteux je prendrai mon repos;

Vous serez au foyer une vieille accroupie,

Regrettant mon amour et votre fier dédain.

Vivez, si m’en croyez, n’attendez à demain;

Cueillez dès aujourd’hui les roses de la vie.


En definitiva:us recarà el meu amor i el vostre orgullós menyspreu... viviu, creieu-me, no espereu a demà; colliu des d’avui les roses de la vida.

De fet postular el carpe diem és una de les respostes al sentit. Com diria d’una manera més elaborada avui Nicolàs Grimaldi: Som aquí: el sentit de la vida consisteix a la vegada a mantenir la vitalitat igual com un foc i a propagar-la igual com un incendi. (...) Com es pot comunicar aquesta vitalitat? De dues maneres, no n’hi ha més. Tots les coneixem. Són l’amor i el treball.

La meva pregunta continua, però, obsedint-me. ¿És possible viure el present sense projecte i sense pensar gens en l’endemà? Ho crec del tot impossible i no tant per grans consideracions metafísiques sinó per la mateixa experiència del present com a temps. En primer lloc perquè el treball pressuposa continuïtat i projecte i l'amor fins i tot la recerca de l'eternitat!

I en segon lloc, perquè el present, l’ara, és només un punt entre l’enyorança i el somni.