La tomatera i la trascendència

Netejant avui els rengles de l’hort, m’he aturat un cop més al costat de la meva tomatera. I no he pogut evitar un altre cop de parlar amb ella. Està tan ufanosa! El tema de la nostra conversa ha versat sobre el telos o sentit del que fem en aquesta vida. Li he explicat que si hagués de resumir didàcticament un inici sobre aquesta qüestió sembla que hi ha dues posicions clares i excloents. La meva tomatera, però, m’ha dit que n’hi havia una d’intermèdia. En fi, anem a pams!

La meva tomatera i jo

Per a alguns la vida no té sentit, és un atzar incognoscible i irrepresentable davant la qual qualsevol pregunta rebota sense resposta. En defintiva: tot plegat és absurd, és a dir, la vida no té ni cap ni peus. I probablement els qui postulen aquesta valoració tinguin dos arguments sòlids per sustentar-la. D’una banda, com deia en el post darrer, la contingència, el fet que tot sigui sobrer. De l’altra, els límits de la raó per aclarir aquesta pregunta sobre el per a què vivim. El problema més gros d’aquesta opció és la dificultat de distingir el que està bé i el que està malament i, sobretot, el fet que ser incongruent pot resultar una conseqüència lògica de creure’s absurd.

Per a d’altres –i aquí s’hi inclouria bona part de les tradicions religioses i místiques de la humanitat—el sentit es trobaria en la transcendència, un altre mot que costa de pair i que s’utilitza massa sovint sense aclarir exactament el que hi volem dir. ‘Transcendir’, etimològicament, vol dir “ultrapassar pujant”, és a dir, anar enllà del que ens permeten afirmar els sentits i les evidències, o bé les conclusions lògiques que a partir d’elles es poden obtenir. Quan diem que alguna circumstància o fet és “transcendent”, pretenem descriure que els esmentats fets o circumstàncies va molt més enllà dels seus límits espacials o temporals. L’obra musical de Bach, per exemple, ha transcendit la seva vida i la seva època. Conèixer una determinada persona pot resultar "transcendent" en el decurs de la biografia personal, és a dir, que el seu impacte va més enllà del coneixement adquirit.

Els estudis sobre fenomenologia de la religió coincideixen a afirmar que el fenomen religiós en la humanitat neix de la consciència que tenim els humans que algú, alguna o alguna cosa ens transcendeix. I l’experiència mística sembla confirmar la possibilitat d’accedir, enllà del que sentim i vivim, a una vivència superior on ens sentim particularment en pau i amb una estranya plenitud (Xavier Melloni, Escletxes de Realitat, 2007). Aleshores el sentit i el per a què de la vida es troben en aquesta realitat que es troba enllà, tant mentre vivim, com, sobretot, quan morim. Aquesta realitat que existeix enllà del que és quotidià i normal seria el fonament tant del sentit com de l’ètica. És més: aquesta realitat, com hem dit, és accessible a través de la meditació o de determinats exercicis ascètics; i de vegades pot ser que la mateixa divinitat, sense que un ho pretengui, es posi en contacte personal amb algun humà (el cas més clàssic seria la famosa conversió de Sant Pau).

Un moment de la conversa

Més o menys és tot això el que li he comentat in extenso en la sessió d’horta d’avui. Quan he acabat de perorar sobre el sentit m’he mirat la tomatera i li he etzibat:

--Si pensessis i tinguessis consciència quin seria el telos o sentit del que fas?

I resulta que, amb una veu vegetal i verda, la tomatera m’ha respost. No, no estic sonat, insisteixo... però avui m’ha respost.

--Els humans sou molt complicats! El sentit de la vida és inherent a ella mateixa. El meu sentit de la vida com a tomatera és ben senzill: durar, créixer, alimentar-me i reproduir-me tant com pugui. Sé que continuaré en les tomateres que naixeran de mi, de les llavors que faré.

M’ha semblat que la tomatera ignorava que els seus tomàtecs ens els cruspirem a casa i no crec que cap gen dels seus passi a la segona generació. Però he callat, perquè no m’agrada molestar, ni tan sols a la tomatera.

--A més, no només intento durar, créixer i reproduir-me, sinó que com dieu vosaltres, si jo tingués sentiments, intentaria sentir-me tan viva com em fos possible en tot moment. Sou uns pallussos, si fóssiu tomateres veuríeu que a la vida hi ha dues fites que en caracteritzen el sentit: propagar-se i sentir-se a si mateixa. ¿Què més voleu? El màxim plaer consisteix a poder mobilitzar tota l’energia sense cap altre fi, sense cap més fita que la de sentir la vida amb tanta o més intensitat com aquesta es gasta i es difon.

He de reconèixer que m’he quedat atònit. Avui la tomatera tenia xerrera i ha continuat impertèrrita.

--Has vist com ens passem a reproduir-nos?

--Sí, sempre m’ha semblat excessiu això de fer tants milers de llavors com si no us refiéssiu prou de les que realment són necessàries.

--No és malfiança... És el sentit de la vida, que dieu els humans! ¿No et sembla contagiosa aquesta vida que s’excedeix i es desborda d’ella mateixa en una altra? El sentit de la vida és viure amb la màxima intensitat possible, de manera desbordant, excessiva, com jo... d’aquí vosaltres en diríeu que en neix una ètica de l’alegria.

I ha callat.

Mig convençut en aquesta mena de carpe diem de tomatera he continuat treballant el seu rengle. Al final hi havia dues tomateres mudes, mig resseques. En agafar els minúsculs tomàtecs vermells he vist que tenien la taca negra. Els he llançat. Les tomateres s’estaven morint a poc a poc sense que jo hi pugui fer res. El seu projecte de vida ha fracassat abans d’hora. I no semblaven pas massa cofoies...

Si em parlessin, ¿també em citarien l’ètica de l’alegria o l’exuberància de la vida per ella mateixa?

Quan s’ha fet fosc he deixat l’hort. I mentre pujava escales amunt he vist que aquesta posició intermèdia no m'acabava de convèncer. Encara m'hi apuntaria si l'exhuberància de la vida fos, si més no, igual en totes les tomateres.

Com diria en Joaquim Sala, la pregunta pel sentit, no pot ser despreguntada.