25 de juliol de 2008

Tomatera


Avui, treballant a l’horta i remenant un tomatera m’ha vingut al cap la particularitat, que pot ser desesperant, de la condició humana. Cap animal o cap vegetal –aquesta mateixa tomatera que tenia entre mans—s’interroga sobre el que ha de ser. Potser algun animal dubta sobre el que ha de fer en algun moment segons l’entrenament i l’instint. Però no crec que existeixi cap animal ni cap vegetal, cap ésser viu, en definitiva, que s’interrogui sobre el que ha de ser. Les persones som els únics éssers de l’univers conegut per als quals no n’hi ha prou amb viure per acomplir el fet de viure.

Recordava, mentre asprava una altra tomatera, una lectura molt antiga: Semillas de contemplación del monjo cistercenc nord-americà Thomas Merton. Recordo que la primera frase d'aquest llibre em va impactar tant que encara la recordo ara: Un arbre dóna glòria a Déu essent precisament el que és: un arbre. Nosaltres, els humans, per arribar a donar algun dia glòria a Déu –en el llenguatge d’aquest eximi monjo cistercenc—hauríem de començar per dir-nos a nosaltres mateixos què som. I per ser alguna cosa ens cal donar sentit al que fem. Heus ací la diferència amb la resta dels éssers vius.

El sentit de la vida, la finalitat o l’ordre de l’existir, haurien, en principi, de trobar-se en la mateixa vida. No m’imagino la tomatera d’aquesta tarda plantejant-se que potser li fóra millor haver nascut llimoner. O que potser li anirien millor les coses si fos una pebrotera. La seva missió és arrelar fort, durar, i esclatar exageradament en la rerproducció. Si fóssim com els altres éssers vius la pregunta pel sentit no en tindria (de sentit). Perquè viure, des del moment en què som un projecte inicial, consisteix a durar i a créixer per poder reproduir-nos. I aquí s’acaba el bròquil. El sentit de la vida, llevat dels humans, es troba en la vida mateixa.

Però heus ací que de la vida ha sorgit un ésser tan excèntric i tan desnaturalitzat que s’ha fet filòsof. I és més: no pot deixar de ser-ho encara que sap pràcticament des de l’inici del seu exercici mental que la seva raó tard o d’hora s’estavellarà al mur. I aleshores no tindrà més remei que creure en alguna cosa o bé narcotitzar-se o plantejar-se clarament el suïcidi.

Curiós, l'humà. Tanmateix prefereixo ser aprenent de filòsof que no pas tomatera.