15 de juliol de 2008

De les llengües a Sepharad


Qualsevol persona que visqui a Catalunya i observi la seva realitat lingüística sap que qualsevol dels seus ciutadans pot viure tot el dia parlant només en castellà sense cap dificultat i que, ben al contrari, és impossible viure ni vinti-i-quatre hores només parlant en català. Per veure la convivència del català i el castellà a la societat catalana, només cal mirar qualsevol quiosc, girar el dial de la ràdio, engegar les televisions, sentir parlar la gent pel carrer... si alguna llengua està en tràmit d’extinció és la catalana. La castellana gaudeix de gran salut! Quan algú, a més, diu que el castellà és perseguit o s’extingeix al meu pobre país, i és persona intel·lectualment solvent, falta a la veritat i menteix. ¿Saben, per ventura, aquests itel·lectuals tan fins com pot arribar a ferir a una persona dir-li que la seva llengua materna val menys que una altra i que aquesta altra és la que parla la persona que t’ho diu?

Estudiant una mica d’història no ens hauria d’estranyar. Per motius que desconec l’odi d’àmplies capes de la població espanyola vers la particularitat d’alguns catalans pel fet de disposar d’una llengua pròpia és secular i prepotent.

A continuació us proposo dos textos, en castellà naturalment. Un és de Primo de Rivera (1928) i l’altre és la del Manifiesto que han signat aquests intel·lectuals –siguin o no progressistes és indiferent per militar en l’odi-- amb l'aplaudiment unànim del partit de la dreta espanyola, com no podia ser altrament.

El catalán, como el vasco [...] son lenguas vernáculas y [...] literarias [...] Pero sobre todos ellos el castellano [...] ha de ser la obligatoria base de formación [...] ciudadana de toda relación positiva entre españoles.

Todas las lenguas oficiales en el Estado son igualmente españolas [...] pero sólo una de ellas es común a todos y por tanto sólo una de ellas -el castellano- goza del deber (...) de ser conocida.

Han passat 80 anys entre el test del primer paràgraf i el manifest. Quines diferències hi trobeu?

Sigui dictadura o democràcia, el menyspreu per una llengua que no sigui la castellana –l’única que es pot imposar—resulta evident, tant en un militarot de l’Espanya profunda com en d’altres sofisticats intel·lectuals postmoderns, l'obra d'alguns dels quals he llegit i admiro.

La història espanyola està feta de continuïtats i canvis. Algunes continuïtats, certament, són molt doloroses i, malauradament, gaudeixen d’una salut agressiva i excel·lent. Tant estrany és que davant d’aquestes agressions alguns, per pacífics que siguin, no vegin altra alternativa a aquest odi que la secessió?