17 de juliol de 2008

La triple arrel


Ho saps molt bé. Sovint diem que l’Occident –una cultura o civilització que ha triomfat en el camp científic i tecnològic i també en el camp moral: la democràcia i els drets humans són obra seva—té una triple arrel: judeo-cristiana, grega i romana. Els germànics van ser una aportació tardana que va ser un bon empelt tot i que no va constituir una arrel.

Sí, ho saps molt bé. En canvi ja ens costa més precisar què han aportat d’específic cadascuna d’aquestes arrels. No es tracta, evidentment, d’escriure un llibre ple de complexitats i de matisos. No, simplement per arrencar l’explicació, per centrar-la, per trobar-hi un fonament cal començar amb poques paraules, clares, inclusores i contrastades. Construït el fonament, l’edifici es pot pintar i decorar de moltes maneres... En això consisteix la didàctica. Per tant: ¿què ha aportat cadascuna d’aquestes arrels al ser d’Occident?

Grècia va suposar clarament un trencament amb el passat i la creació pròpiament parlant de la ciència. En va dir episteme, és a dir, coneixement raonable. Grècia va ser la primera a intentar “comprendre la realitat”. I comprendre-la a partir del logos, de la paraula racional.

Els romans no es van preocupar tant d’entendre el món com de modificar-lo. Van ser sobretot uns tècnics (vies romanes, aqüeductes, teatres, sobretot el dret i especialment l’administració pública...). Els romans, a més, eren molt conscients del seu paper en el món. Ja coneixes, oi?, aquell vers de Virgili (llibre VI de l’Eneida):

D’altres, crec, seran més hàbils a donar al bronze alè de vida,
i a arrencar del marbre figures vivents.
D’altres pledejaran millor i sabran mesurar més amb compàs
el moviment i el curs dels astres.
A tu, Roma, se’t recorda governar els pobles del teu Imperi;
les teves arts són dictar les lleis de la pau entre les nacions
perdonar els vençuts, amansir els superbs.

¿No trobes que aquest fragment de Virgili denota clarament la consciència que tenien els romans sobre el que feien i quin era el seu paper en el món?

Bé, ens queden els jueus i els cristians, que no van ser altra cosa que una derivació del judaïsme. ¿Què ens van aportar?

Si els grecs ens van aportar la pruïja per saber el “què” i el “per què” de les coses, i els romans ens van introduir en el “com” es poden transformar, els jueus inicialment, i els cristians després, van aportar el telos, la finalitat. Van ser els constructors de la línia del temps i van aportar una dimensió insubstituïble: el “per a què”, és a dir, el sentit. Aquesta és la tripleta central d’Occident: preguntar-se “què és el món” (Grècia), “com es transforma el món”(Roma) i “per a què existeix aquest món” (jueus i cristians). Per a grecs i romans el temps era circular, tot era un etern retorn. Els jueus i els cristians van donar un sentit de fletxa a la història: el futur tenia un sentit.

Quin és el problema actual d’Occident? Ho pots resoldre tu. Continuem investigant amb passió què és el món i perquè és així; hem incrementat la manera de transformar-lo fins a límits impensables fa només deu anys... però hem assassinat Déu i hem perdut el nord del sentit. Ens falta una pota. Caminem coixos.

El problema d’Occident és que ens hem quedat orfes. I si això és així, com deia en Joaquim Sala, tot són trepidacions sense sentit. No et sembla?

No, no podem deixar de preguntar-nos obsessivament pel telos si pretenem sobreviure. Oi?