Cavar la llavor

Rellegeixo aquests dies alguns poemes de Salvador Espriu, el poeta de la meva generació. Cantat per Raimon ens va arribar a l’ànima i, gràcies a ell, vam començar a comprendre què volia dir que algú o alguns havien viscut per salvar-nos els mots i per retornar-nos el nom de cada cosa.

Avui els ulls se m’han encantat en el poema XIV del Final del Laberint.

Cavava la llavor

al cor de la secada.

De sol a sol vinclat,

no puc ja redreçar-me.

Obria a cops de pic,

en el record de marbre,

un clot on ben colgar

les mortes esperances.

Treballo durament

en àrides paraules.

S'agosta la cançó,

quan provo d'entonar-la.

Aprofundia el pou

del vident que m'esguarda.

No dormen mai els ulls

fixos al fons de l'aigua.

Segons m’han dit, Espriu va escriure aquest poema en els primers temps del franquisme, quan tota esperança de redreçament de la llengua i del país era literalment inexistent. Tot semblava perdut. Malgrat tot hi havia qui, contra tota esperança, cavava la llavor de sol a sol; fins i tot colgava esperances mortes. I treballava amb paraules àrides... sense veure-hi cap futur perquè la cançó se li moria tot just quan provava que sonés...

Espriu va morir el 1985. O sigui que va poder veure que algunes cançons començaven a entonar-se i que salvar els mots i treballar de sol a sol amb àrides paraules havia servit d’alguna cosa davant els genocides culturals que van intentar per tots els mitjans que el català quedés reduït al ghetto familiar.

¡Quin disgust no tindria el poeta si contemplés avui la sorda rancúnia que han covat sempre contra aquesta petita llengua nostra la prepotència del nacionalisme espanyol més excloent! ¿Què pensaria, astorat, en veure intel·lectuals brillants, i fins i tot progressistes, opinar clarament que l’única llengua que es pot i s’ha d’imposar és la castellana i que la nostra cal protegir-la, sí, i s'ha d'estudiar però només para ser cortés con el vecino? ¿Què pensaria si veiés el partit de la dreta espanyola en massa apuntar-se a aquest genocidi lingüístic il·lustrat? ¿No emmudiria davant de mentides tan greus com les del prohom socialista que ha dit sense embuts que a Catalunya es persegueix els castellano-parlants con la ayuda de charnegos redimidos como Montilla o Chacón?

Malgrat la nostra feblesa i malgrat els cants de sirena d'alguns catalans que senten un estrany autoodi, malgrat les mentides i les injúries, ni que sigui de manera silent i tossuda, cal continuar cavant la llavor.