Gregorio Luri

Un catedràtic de cirurgia obté bona part del seu crèdit com a professor a les seves classes teòriques perquè quan fa un intervenció quirúrgica en verifica el seu contingut. Si publica un article en una revista científica proposant una nova tècnica operatòria que resulta més eficient per a la teràpia d’una malaltia, els cirurgians que ho llegeixen, probablement amb interès professional, ho duran a la pràctica. El prestigi del catedràtic quedarà confirmat o refutat en funció dels resultats dels qui apliquin correctament l’esmentada tècnica.

En canvi els professors i catedràtics universitaris que ens dediquem a l’educació i a la pedagogia hem de reconèixer que davant dels professionals de l’ensenyament –mestres de Primària i professors de Secundària en general-- no tenim gaire crèdit. Bona part d’aquest descrèdit es deu al fet que tot allò que teoritzem no ho vivim a la pràctica. Després de l’exposició teòrica no portem els nostres alumnes davant d’una classe real de primària o de secundària per mostrar, com el cirurgià, la bondat o eficiència de les nostres propostes.

Doncs bé, per primer cop m’he topat amb un llibre apassionant que teoritza sobre l’educació i la pedagogia d'una manera excepcional: des de la teoria i des de la pràctica. Es tracta de L’escola contra el món (Campana, 2008) escrit pel professor i pedagog Gregorio Luri. Poques vegades m’he trobat llegint un llibre en el qual hagi hagut de renunciar a subratllar-ne res perquè gairebé cada paraula és essencial.

Gregorio Luri diu coses tan poc políticament correctes com que l’ensenyament explícit s’ha de centrar en l’autoritat del mestre i en els continguts i no pas posant en el centre l’alumne i l’activisme. Que cal suspendre l’alumnat que no s’esforça a assolir resultats perquè després pugui aprovar la vida. Que els valors que diu defensar o ensenyar una escola s’han de demostrar no en un paper sinó en la conducta del seu alumnat; que el constructivisme és una més de les teories de l’aprenentatge i no pas un dogma d’estat, etc.

I qui és Gregorio Luri? Doncs una persona que va estudiar magisteri, que va ser mestre durant molts anys –impartia docència quan a l’extinta EGB es podien tenir més de 40 alumnes en una aula i no era inquietant—es va doctorar en pedagogia i va acabar la seva carrera docent com a professor de filosofia de secundària. Fa poc s’ha jubilat.

Fixeu-vos-hi: és inatacable en l’argument ad hominem tan sovintejat en els nostres ambients. És mestre –i per tant és dels que sap què és això de la programació, de l’aprenentatge significatiu, els estadis operatius de Piaget, etc.--; és pedagog, i per tant pot parlar des de la teoria i sap qui era Claparède, John Dewey i l’escola moderna... i, ai las!, també ha estat professor de Secundària en instituts públics! No, no hi ha pedagogs d’aquest perfil.

Els pedagogs hi aniran amb peus de plom perquè sap de què va la teoria; ningú no li podrà dir que no té experiència de petits i de grans i, a més, és intel•ligent i optimista amb un refinat sentit de l’humor. El seu llibre mostra que és savi i alhora un bon didacta: parla de profunditats ben documentades i ho sap exposar amb claredat diàfana.

Tant si sou del món de l’educació com si només us hi sentiu interessats és un llibre que no us podeu perdre. Segur que us passarà com a mi: si comenceu la primera plana ja no el podreu deixar fins al final, com si es tractés d’una novel•la excel•lent. Una alenada d’aire fresc i un teoritzador d'aqeull seny que a l'escola no hauríem d’haver perdut mai, ni polítics, ni teòrics, ni professors.

L’anàlisi és tan lúcida com certa. El que diu és clar i s’entén. Això avui dia, en el món administratiu i educatiu, no és pas l’habitual.

Algú, però, li farà cas? Em temo que no.