Matemàtiques

Les notes de matemàtiques a les proves de les PAU han continuat baixant. Això ha motivat un debat a la premsa. Els professors de matemàtiques ja fa temps que atribueixen el declivi en l'aprenentatge d'aquesta matèria a la manca d’hores lectives de Matemàtiques. Efectivament, Catalunya té un 25% menys d’hores reglades de Matemàtiques a l’ESO i al Batxillerat que la resta de comunitats autònomes. En conseqüència els professors de matemàtiques demanen un increment d’hores de classe a la setmana. Els pedagogs i l’administració solen respondre a aquesta reivindicació que la relació “més hores de classe=més eficiència en resultats d’aprenentatge” no està demostrada.

Sóc de l’opinió que per interpretar aquesta realitat –l’erosió constant en l’eficiència de l’aprenentatge de les matemàtiques-- hem d’utilitzar fonamentalment el sentit comú. I tot i la complexitat que revesteix el món de la instrucció a l’escola jo goso aportar un parell de reflexions.

En primer lloc, es digui el que es digui, a partir de cert grau de complexitat les matemàtiques no són per a tothom. Hi ha unes beceroles a les quals hi hem d’accedir tots: les formes bàsiques de càlcul, la geometria senzilla, els volums, representacions gràfiques i tot allò que ens permeti entendre els articles dels diaris i les relacions de la vida quotidiana. Encara que tots tinguem intel·ligència matemàtica –com afirma H. Gardner—no tots la tenim amb una capacitat equivalent. A partir de determinats àmbits d’abstracció hi ha persones que no són capaces de moure-s’hi mínimament bé i s’hi perden de seguida. I ara com ara no hi ha didàctica que s’hi valgui. A mi, per exemple, malgrat els esforços del professorat que vaig tenir, no vaig aconseguir ni “veure” ni “entendre” la geometria de l’espai que em van presentar als meus tendres 13 anys. Els intents posteriors d’aprendre matemàtiques --tot i que jo hi estava personalment interessat—van acabar sempre amb un fracàs estrepitós. Estic convençut que si alguna matèria s’ha de diversificar aviat en graus diferents de dificultat en el sistema educatiu, aquesta és la matemàtica.

Però hi ha una raó més de fons, a la meva manera de veure, molt més intrínseca a la naturalesa de la disciplina en qüestió. Les matemàtiques, més que cap altra matèria, precisa de constància. Els problemes matemàtics, sovint, no surten a la primera i cal enfrontar-s’hi durant estona buscant diversos camins alternatius fins que en un moment concret s’encén la possibilitat de solució. I la constància i les hores d’aprenentatge individual per assolir un objectiu –entendre abstraccions matemàtiques i aplicar-les a la solució de problemes-- no són precisament valors que hagi potenciat la teoria i la pràctica del nostre sistema educatiu actual que prefereix assolir una mediocritat general en virtut d'una curiosa concepció de l’equitat –que no frena pas el fracàs-- que no pas una excel·lència particular que arrossegui cap amunt les mitjanies. Per entendre’ns: als Pau Gassols adolescents se’ls demana que no encistellin massa bé no fos cas que frustressin els companys; o bé si no en fan cas, després s’ho han de fer perdonar entre els seus iguals... Amb un sistema educatiu que no prima l’esforç –es pot passar molt fàcilment de curs a l’ESO— tots els coneixements se n’han de ressentir –des de la producció de textos fins a la resolució de problemes--. Però en el cas de les matemàtiques els resultats òbviament han de ser molt pitjors. Perquè la necessària constància per a l'aprenentatge eficient de la matemàtica frega la caboteria.

He observat al llarg de la meva vida de docent que els matemàtics no són pas més intel·ligents que els altres professors. Són més tossuts.