29 de juliol
Mentre amb les mans vaig collint amb delicadesa els tomàquets em vénen al cap en desordre escenes trencades del meu passat. De sobte m’aturo en una i somric. Em va costar molt aprendre que allò que m’agrada no és el que agrada tothom; i que no tot allò que em fa il·lusió en un moment concret és l’ocasió en la qual la il·lusió també és compartida pels altres... I si somric és perquè penso que si aprenguéssim això de manera significativa, com proclamen els pedagogs d’avui, i ho aprenguéssim aviat en la nostra vida probablement ens estalviaríem molts malestars plens de perplexitat...
Costa arribar a entendre que hi ha una passió per a cada ànima. I que en el fons no saps per què aquell posa tota la il·lusió a pujar una muntanya o aquella frisa per caminar hores en països exòtics... potser també costa d’entendre que els meus plaers siguin la recerca de l’estabilitat, de la pau i del silenci. Passo el dia a l’horta, al piano, escrivint i llegint... així és com realment reposo, la manera com m’agrada passar les vacances...
Sigui com vulgui he hagut d’aprendre que no tothom gaudeix igual. I que en cap moment hem de pretendre imposar la nostra passió o el nostre gust amb la idea, falsa, que a tothom li va bé. De fet aquest aprenentatge, si algú l’arriba a assolir, no deixa de ser una forma d’estimar. També m’ha costat aprendre que cal estimar els altres no pas com tu els vols estimar sinó com a ells i a elles els plau de ser estimats.
Vaig tancar el somriure, vaig collir la darrera albergínia –enguany són com mel!—i amb el cos suat, ja gairebé de nit—em vaig capbussar a la piscina... Hi vaig nedar a poc a poc, mirant entre els pins i l’alzina com en el cel es començaven a il·luminar els estels...
Mentre amb les mans vaig collint amb delicadesa els tomàquets em vénen al cap en desordre escenes trencades del meu passat. De sobte m’aturo en una i somric. Em va costar molt aprendre que allò que m’agrada no és el que agrada tothom; i que no tot allò que em fa il·lusió en un moment concret és l’ocasió en la qual la il·lusió també és compartida pels altres... I si somric és perquè penso que si aprenguéssim això de manera significativa, com proclamen els pedagogs d’avui, i ho aprenguéssim aviat en la nostra vida probablement ens estalviaríem molts malestars plens de perplexitat...
Costa arribar a entendre que hi ha una passió per a cada ànima. I que en el fons no saps per què aquell posa tota la il·lusió a pujar una muntanya o aquella frisa per caminar hores en països exòtics... potser també costa d’entendre que els meus plaers siguin la recerca de l’estabilitat, de la pau i del silenci. Passo el dia a l’horta, al piano, escrivint i llegint... així és com realment reposo, la manera com m’agrada passar les vacances...
Sigui com vulgui he hagut d’aprendre que no tothom gaudeix igual. I que en cap moment hem de pretendre imposar la nostra passió o el nostre gust amb la idea, falsa, que a tothom li va bé. De fet aquest aprenentatge, si algú l’arriba a assolir, no deixa de ser una forma d’estimar. També m’ha costat aprendre que cal estimar els altres no pas com tu els vols estimar sinó com a ells i a elles els plau de ser estimats.
Vaig tancar el somriure, vaig collir la darrera albergínia –enguany són com mel!—i amb el cos suat, ja gairebé de nit—em vaig capbussar a la piscina... Hi vaig nedar a poc a poc, mirant entre els pins i l’alzina com en el cel es començaven a il·luminar els estels...
1 comentari:
Sí senyor, em plau continuar llegint els teus textos perquè sempre n'extrec algun coneixement nou o algun pensament interessant. També em plau comprobar que les petites coses i, per damunt de tot, la recerca del silenci, són motiu de realització personal.
La setmana passada vaig estar tota sola a casa, els pares de vacances a Tenerife i la germaneta emancipada a Montgat. Tot i que pels matins continuava anant al laboratori, el moment que més plaer em produïa era l'arribar a casa i trobar-ho tot en calma, en silenci. Poder fer les coses a la meva manera, sense televisió ni ràdio ni música, sense soroll i sense preses. A la nit, amb les llums apagades, aprofitava la fresqueta per a llegir a la terrassa. Per sort meva, tinc uns veïns força respectuosos i, sobretot entre setmana, regnava gairebé un silenci total. És clar, a mi em faltaven els pins, l'olor de terra humida i el cel ple d'estrelles, però m'acompanyava una lluna plena que, durant una hora més o menys, podia veure entre la silueta dels dos grans edificis del meu carrer.
I, aleshores, plegar el llibre i escoltar el silenci i deixar lliure el pensament... Sí senyor, la millor manera d'acabar el dia.
Publica un comentari a l'entrada