Parlàvem si jutjar-se és bo o dolent, malaltís o sanitós. Ho dubtaves i em deies que havies après a no jutjar-te.
Jo et vaig respondre que, si no ho recordava malament, els jesuïtes formats no tenien ni crec que tinguin avui gaire obligacions rituals diàries. Sant Ignasi només els prescrivia una sola activitat individual que gairebé mai no dispensava: el quart d’hora d’examen de consciència del migdia, abans de dinar, i al vespre, abans de dormir.
No es tractava pas tant d’una recerca de culpabilitats sinó un moment d’aturada en el qual revisaves des de l'hora de llevar-te fins al migdia o bé, abans d’allitar-te, el dia sencer. Es tractava de passar davant teu la pel·lícula del dia i valorar-lo sense angoixes... i si amb dos minuts en tenies prou la resta del quart d’hora era simplement de silenci interior...
Un psicòleg clínic que coneix aquest procediment jesuític m’ha dit que si això ho fes tothom, encara que fos des d’un punt de vista laic, hi hauria menys ansietat, més eficiència i més equilibri. Jutjar-se amb culpabilitats diàries és malaltís; passar el dia per la memòria, donar-li quatre tombs –sense abstenir-se de reconèixer els errors i gaudint també dels encerts-- i parar uns deu minuts a migdia i abans de clapar és sà... n’estic segur.
Has callat i al cap dels dies em fas una pregunta lúcida, com totes les teves, que és tota una resposta clara:
¿Per què en tots els àmbits ser ambigu, poc normatiu i enrevessat és sinònim de ser obert i modern quan, en el fons, els models clàssics --si més no com a base de treball-- són més clars i tots els entenem millor?
¡Tant de bo els pedagogs t’escoltessin!
Jo et vaig respondre que, si no ho recordava malament, els jesuïtes formats no tenien ni crec que tinguin avui gaire obligacions rituals diàries. Sant Ignasi només els prescrivia una sola activitat individual que gairebé mai no dispensava: el quart d’hora d’examen de consciència del migdia, abans de dinar, i al vespre, abans de dormir.
No es tractava pas tant d’una recerca de culpabilitats sinó un moment d’aturada en el qual revisaves des de l'hora de llevar-te fins al migdia o bé, abans d’allitar-te, el dia sencer. Es tractava de passar davant teu la pel·lícula del dia i valorar-lo sense angoixes... i si amb dos minuts en tenies prou la resta del quart d’hora era simplement de silenci interior...
Un psicòleg clínic que coneix aquest procediment jesuític m’ha dit que si això ho fes tothom, encara que fos des d’un punt de vista laic, hi hauria menys ansietat, més eficiència i més equilibri. Jutjar-se amb culpabilitats diàries és malaltís; passar el dia per la memòria, donar-li quatre tombs –sense abstenir-se de reconèixer els errors i gaudint també dels encerts-- i parar uns deu minuts a migdia i abans de clapar és sà... n’estic segur.
Has callat i al cap dels dies em fas una pregunta lúcida, com totes les teves, que és tota una resposta clara:
¿Per què en tots els àmbits ser ambigu, poc normatiu i enrevessat és sinònim de ser obert i modern quan, en el fons, els models clàssics --si més no com a base de treball-- són més clars i tots els entenem millor?
¡Tant de bo els pedagogs t’escoltessin!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada