És el primer dia que he passat per Lloret de Mar des de fa dos anys. Potser és perquè m’he fet vell, però per primer cop he sentit un aclaparament sòlid a l’ànima. Tant és així que he tingut la temptació de fugir i buscar un redós aïllat on passar la resta dels meus estius.
Potser em podeu dir que em pesa el record nostàlgic. Sí, recordo el Lloret de la meva infantesa quan el poble s’acabava pràcticament a la carretera; recordo el camí que portava a Vidreres, que no era asfaltat. Recordo el cementiri vell on anàvem a buscar cargolins per pescar al volantí... recordo l’arribada dels primers estrangers, de la primera emigració espanyola... recordo el món dels pescadors de l’encesa, un món avui desaparegut...
No, no voldria congelar el progrés; i sé, a més, que resulta impossible aturar el dinamisme intrínsec de la història. No crec que aleshores es visqués millor que ara... Hi havia misèria i calia treballar moltes hores de manera molt dura per sobreviure. No eren pocs els que als anys 60 treballaven de manobre durant el dia a la construcció i a la nit anaven a pescar per guanyar-se un sobresou... No, el que m’aclapara és el ritme del creixement disbauxat i la manca d’esperança...
No parlo pas d’utopies! Qualsevol que passegi pels pobles francesos sap a què em refereixo. No vull aturar res... voldria simplement planificació, seny, consciència... per no malbaratar fins i tot els recursos que constitueixen la base del turisme lloretenc o la possible conversió del turisme barat de l’embriaguesa fàcil en turisme una mica més endreçat.
A Lloret el nucli del poble ofega qualsevol persona mínimament sensible. Els edificis són molt alts per a l’estretor dels carrers que els separen. Havia pensat que l’especulació urbanística era cosa del passat, del franquisme... Doncs es veu que no. Hagin manat els socialistes o els convergents, Lloret continua menjant-se l’espai sense ordre ni concert, malmetent racons gairebé verges fins fa dos dies i estenent-se en totes les direccions de manera que a hores d’ara dubto ja que sigui sostenible. Heus ací la manca d'esperança...
El que m’aclapara de Lloret no és que hagi crescut, sinó que l’acceleració del ritme de creixement ha superat ja el límit humà.
Potser em podeu dir que em pesa el record nostàlgic. Sí, recordo el Lloret de la meva infantesa quan el poble s’acabava pràcticament a la carretera; recordo el camí que portava a Vidreres, que no era asfaltat. Recordo el cementiri vell on anàvem a buscar cargolins per pescar al volantí... recordo l’arribada dels primers estrangers, de la primera emigració espanyola... recordo el món dels pescadors de l’encesa, un món avui desaparegut...
No, no voldria congelar el progrés; i sé, a més, que resulta impossible aturar el dinamisme intrínsec de la història. No crec que aleshores es visqués millor que ara... Hi havia misèria i calia treballar moltes hores de manera molt dura per sobreviure. No eren pocs els que als anys 60 treballaven de manobre durant el dia a la construcció i a la nit anaven a pescar per guanyar-se un sobresou... No, el que m’aclapara és el ritme del creixement disbauxat i la manca d’esperança...
No parlo pas d’utopies! Qualsevol que passegi pels pobles francesos sap a què em refereixo. No vull aturar res... voldria simplement planificació, seny, consciència... per no malbaratar fins i tot els recursos que constitueixen la base del turisme lloretenc o la possible conversió del turisme barat de l’embriaguesa fàcil en turisme una mica més endreçat.
A Lloret el nucli del poble ofega qualsevol persona mínimament sensible. Els edificis són molt alts per a l’estretor dels carrers que els separen. Havia pensat que l’especulació urbanística era cosa del passat, del franquisme... Doncs es veu que no. Hagin manat els socialistes o els convergents, Lloret continua menjant-se l’espai sense ordre ni concert, malmetent racons gairebé verges fins fa dos dies i estenent-se en totes les direccions de manera que a hores d’ara dubto ja que sigui sostenible. Heus ací la manca d'esperança...
El que m’aclapara de Lloret no és que hagi crescut, sinó que l’acceleració del ritme de creixement ha superat ja el límit humà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada