19 de juliol de 2007

Carcellers del desig

Hem passat uns dies a la Vall de Boí. Hem aprofitat per passejar per camins fressats d’alta muntanya però que conserven un punt de solitud. Sense presses i sense pensar a cobrir cap altre objectiu que no sigui el de no tenir-ne cap. Moments lents en els quals deixàvem, en silenci, que l’esguard s’atipés de la bellesa majestàtica del Pirineu axial. I un cop més m’ha tornat a passar: la bellesa fereix i pot arribar a fer mal.




Tot va ser iniciar el camí que porta a l’estany de la Llebreta seguint la riba del riu de Sant Nicolau. Com un baix continu la música regular i constant de les aigües embravides i netes pràcticament tapava qualsevol altre so. Només la piuladissa d’algun ocell o la lleugera vibració de les fulles mogudes pel vent el contrapuntejaven. Amb pocs minuts et trobes al bell mig del que crec que és la natura gairebé en estat pur, en un indret d’horitzons tancats per la vall estreta i en ple esclat estival de vida verda.

Aviat arriba el relaxament, l’absència de pensaments concrets que, si vénen, els deixo córrer sense aturar-los. Tots els racons que percebo m’embadoquen. Al final començo a sentir el dolor... Em cal asseure’m vora l’aigua del riu, tocar l’aigua freda amb la mà, mirar obsessivament el fons i girar de tant en tant el cap a dreta i a esquerra, amunt i avall... lentament...

I el dolor aleshores em prem al bell mig de l’ànima d’una manera dura. Fereix, fins i tot fa mal.

Tinc gana del que veig i escolto, i voldria fondre-m’hi... M’agradaria en aquests moments ser esperit pur i sortir del cos per abraçar apassionadament tot el que m’envolta... Però, és clar, no puc... Em fascina el racó que veig amb l’aigua que escolto i els verds que desordenadament construeixen un escenari buit... i el desig se’m desboca... un desig que sap l’objecte i el sap del tot impossible!

La bellesa et xucla amb l’atracció de l’abisme... i encara que t’hi llencis, l’espai i el temps llencen la xarxa i t’atrapen tot fent de carcellers d'aquest desig. Et voilà en la pura bellesa l'arrel del meu dolor...

1 comentari:

Anònim ha dit...

Res és impossible!
És el desig el qui abraça; la fascinació envolta l'espai i el temps i sublima tot el que troba...La realitat és efímera, el desig perdura...Però res és impossible...