Passo el capvespre a l’hort. Sol. Silenci, només alterat per la piuladissa dels ocells (enguany escataineigs de tudons i tórtores). De tant en tant la remor d’una moto o d’un cotxe i el lladruc d’un gos puntuen la quietud. L’hort es troba al vessant d’una muntanya costanera; albiro, de lluny, la mar.
La feina de l’horta m’atura. Les tasques són necessàriament lentes. Ajupit, passo pels rengles de tomàquets o de les albergínies i vaig arrencant les herbes amb les mans d’una amb una; en acabat vaig passant per cada tomaquera, les aspro i les relligo. A continuació amb el càvec netejo el camí i amb el rasclet l’aclareixo... No, no pots anar de pressa perquè els músculs s’encarcaren... No pots cavar seguit perquè l’esquena es tensa i, periòdicament, has de redreçar-te per reprendre l’alè.
Però per damunt de tot el que més em reposa és que no pots fer clic al damunt d’un teclat imaginari i que tots els tomàquets madurin de cop. EL ritme botànic és lent i ha resistit les presses de les noves tecnologies encara que aquestes ens hagin alliberat d’algunes feines. Ara reguem gota a gota amb un sistema programat que ens allibera de ser presents per donar l’aigua... Però no per això les plantes van més ràpides a créixer
Potser per això, en la solitud silenciosa de l’horta, mentre les mans van fent, l’orella reposa el silenci, els ulls miren amb atenció els dits o el terra i el cap vagareja sense rumb d’un pensament a l’altre, la meva ànima troba el repòs que li escau.
Potser caldrà per tal d’impedir la hiperactivitat dels nadius digitals que haurem d’educar en el futur, parar hortes a totes les escoles i que les treballin els alumnes cada dia a fi que aprenguin que no tot està sotmès al ritme derivat de la immediatesa d’un clic.
Ves per on, potser per rehumanitzar-nos ens caldrà aprendre de les plantes.
La feina de l’horta m’atura. Les tasques són necessàriament lentes. Ajupit, passo pels rengles de tomàquets o de les albergínies i vaig arrencant les herbes amb les mans d’una amb una; en acabat vaig passant per cada tomaquera, les aspro i les relligo. A continuació amb el càvec netejo el camí i amb el rasclet l’aclareixo... No, no pots anar de pressa perquè els músculs s’encarcaren... No pots cavar seguit perquè l’esquena es tensa i, periòdicament, has de redreçar-te per reprendre l’alè.
Però per damunt de tot el que més em reposa és que no pots fer clic al damunt d’un teclat imaginari i que tots els tomàquets madurin de cop. EL ritme botànic és lent i ha resistit les presses de les noves tecnologies encara que aquestes ens hagin alliberat d’algunes feines. Ara reguem gota a gota amb un sistema programat que ens allibera de ser presents per donar l’aigua... Però no per això les plantes van més ràpides a créixer
Potser per això, en la solitud silenciosa de l’horta, mentre les mans van fent, l’orella reposa el silenci, els ulls miren amb atenció els dits o el terra i el cap vagareja sense rumb d’un pensament a l’altre, la meva ànima troba el repòs que li escau.
Potser caldrà per tal d’impedir la hiperactivitat dels nadius digitals que haurem d’educar en el futur, parar hortes a totes les escoles i que les treballin els alumnes cada dia a fi que aprenguin que no tot està sotmès al ritme derivat de la immediatesa d’un clic.
Ves per on, potser per rehumanitzar-nos ens caldrà aprendre de les plantes.
1 comentari:
Ai, ai, ai! Tòfol, no donis idees que les escoles verdes ja hi són en el tema de l'hort i jo penso en un nen hiperactiu molt simpàtic, en un altre que per menjar, es menja les pedres i un hort ple de tomàquets i albergínies, Oh, no! La pau, la tranquil·litat i tot això tan maco que dius, no sé jo...Més aviat m'imagino a una mestra amb els pels esbojarrats i pensant: i ara què faig amb tot això?
Publica un comentari a l'entrada