18 de juliol de 2007

Fermí, Dionís i el taxi

Tota persona culta sap que la manera de mirar el món típicament occidental té la seva arrel a l’antiga Grècia. Durant segles l’harmonia grega, reflex de l’ordre donat per Zeus al cosmos, ha estat representada per Apol·lo. Al frontó est del seu temple de Delfos, l’indret que il·lumina el sol de bon matí, hi havia els quatre enunciats que glateixen en el fons de la nostra manera de veure les coses: allò que és més exacte és el que és més bell; respecta el límit; odia la desmesura; i, sobretot, μηδεν άγαν, és a dir, res de massa. D’aquesta actitud humana és lògic que en nasqués la ciència. En canvi, el frontó oriental del temple d’Apol·lo, el que s’il·luminava amb els blaus del capvespre quan el sol va cap a la posta, estava dedicat a Dionisos, déu del caos i de la transgressió.

Sembla que els grecs del segle V aC resumien en aquesta tensió –ordre versus caos – una vivència àmpliament compartida per tota ànima humana. Tots volem el bé i l’ordre i en sentim una orientació sana a dins del nostre esperit. Tots també algun cop a la nostra vida hem sentit l’atracció de l’abisme, la necessitat de transgredir. Els grecs “celebraven”, és a dir, es reunien per “tornar a viure” aquesta tensió vital i, potser fins i tot, per alliberar-se’n. Eren les dionísies o bacanals.

Les dionísies eren festes nocturnes i eixelebrades en les quals les sacerdotesses –les mènades— dansaven violentament amb ritmes ràpids mentre els participants menjaven carn crua (omofàgia), s’embriagaven i practicaven la hierogàmia (la unió entre les divinitats i els humans, probablement relacions sexuals amb les mènades).

Dionís qüestiona l’ordre. A les dionísies els fidels experimentaven el retorn a l’edat d’or quan tot era “u” i no hi havia diferències entre humans i bèsties (sentit de menjar carn crua). D’altra banda s’experimentava amb l’embriaguesa l’alteració d’allò que es veia i es sentia com a fruit de l’ordre, de la norma, d’allò normal. Se sentien fosos amb o posseïts pels déus. Tornaven a ser "u" amb les bèsties, les plantes i les divinitats. En aquestes situacions es cantaven poemes exaltant el déu del vi –els ditirambs—i es feien representacions dramàtiques. El teatre –i a la llarga el cinema—són fills de Dionís ja que va ser en aquestes celebracions que la realitat es desdoblava, la ficció semblava vida o fins i tot la superava. En aquesta embriaguesa disbauxada és fàcil trobar-hi la tensió d’un sentit sagrat... en definitiva era un déu qui articulava un ritual que, en el fons, portava a un nou ordre...

Canviem l’escenari i parlem ara de Fermí. Segons la llegenda era fill d’un senador romà de Pamplona, anomenat Firmusque n’era el governador (segle III dC). Fermí als 10 anys es va convertir al cristianisme i va arribar a ser bisbe de la capital navarresa i, més tard, d’Amiens. Segons diuen va ser decapitat en una persecució de Dioclecià.... Potsre per això als sanfermins s'hi va amb un mocador vermell al coll. Sembla que avui la llegenda i l'existència del sant no resisteixen la crítica històrica. Fermí podria no ser altra cosa que un dels mites de l’Edat Mitjana que buscava ancorar al més aviat possible els orígens de la cristianització d’un indret. Fermí representaria, doncs, la identitat cristiana del Regne de Navarra i, probablement, també la seva llegenda, com la de les quatre barres a Catalunya, en constitueixi un element diferencial.

Pensava en tot això mentre m’explicaves fins a quin punt et vas horroritzar de l’espectacle nocturn de Pamplona el penúltim dia dels “sanfermins”. Hi havies anat per feina ja que actuaves en una plaça del casc antic... D’entrada, tot i que no entens gens ni mica la bestiesa de córrer davant dels braus, l’ambient de la ciutat, a la tarda, et va semblar bonic. Tothom anava de blanc amb el vermell al coll i a la cintura... I a tu t’agraden els pobles que, a diferència del nostre, manifesten sense vergonya la seva personalitat i la seva diferència. Però quan havent sopat, vas entrar de ple en la nit de disbauxa, et vas horroritzar.

Semblava talment que, a causa de l’esclat d’una bomba d’aquestes modernes que alteren les hormones i les conductes, de cop i volta tothom s’hagués sonat: corrues d’humans uniformats i embriacs es desplaçaven de manera espectral d’un lloc a un altre sense rumb fix amb un vas de qualsevol vi a la mà, cantant o vociferant no importa què. Els carrers feien olor de pixum i de porro; les sabates s’enganxaven a terra quan no trepitjaves catifes de vasos de plàstics trencats i bruts... tot sovint els homes s’acostaven als murs dels carrers i pixaven tranquil·lament a tocar de vianants, dones, vells i criatures... Tu mateix em vas dir que havies vist en plena plaça, a poc més d’un metre d’on tu eres, un grup de cinc adolescents aspirant ratlles de coca... A quarts de quatre de la matinada no eren pocs, deies, els embriacs que quedaven estirats al terra del carrer o per qualsevol racó vençuts per l’alcohol...

Pensava mentre t’escoltava en Dionís i Fermí. Te’n vaig parlar... Però no et vaig convèncer. Allò no era una festa dionisíaca –em responies—ja que la vivència del sagrat no la veies enlloc. Tampoc Fermí sembla que hi tingui res a veure ja que la disbauxa etilitzada i el risc de la vida i de la salut davant dels braus enfollits no té res de cristià...

--Allò, -- em deies--¸ era el símbol més decadent de la nostra civilització perquè era una celebració, si així en podem dir, buida. Potser en el passat van ser una altra cosa... el que he vist aquesta nit era una metàfora de l’occident europeu sencer... tot plegat no deixava de ser un taxi...

--¿Un taxi? --et vaig interrompre--

-- Sí un taxi lliure...

--No t’entenc.

-Sí, un taxi lliure... Un taxi lliure és molt lliure, certament, però va buit i no sap on va.