8 de juliol de 2007

Escola cristiana i Mahoma

La setmana passada em van demanar que participés en la cloenda dels cursos d'estiu organitzats pel secretariat de l'escola cristiana. En les dues jornades, una a Barcelona i l'altra a Tarragona, vaig dictar una conferència davant d'un nombrós auditori (més de tres-centes persones a Barcelona i un centenar a Tarragona). Vaig percebre un professorat d'una edat mitjana una mica més jove que el de la pública i l'ambient em va semblar més aviat engrescat.

Abans de la meva intervenció --últim acte de les jornades-- un germà marista va dirigir una pregària en memòria de dues professores joves mortes en el recent atemptat del Iemen que eren mestres de l'escola de la Sagrada Família d'Horta. Fins a aquí res d'anòmal. Em va semblar perfectament normal que es pregués per aquest motiu --en ambients laics s'hauria fet un minut de silenci-- ja que es tractava d'unes jornades de formació d'escoles d'ideari cristià. La pregària consistia a anar invocant alguns personatges de la història. En el cas que la invocació s'adrecés a una persona, el públic assistent recitava "fes camí amb nosaltres" i si els invocats eren més d'un es responia amb un "feu camí amb nosaltres". Era com una mena de lletania que començava invocant els patriarques bíblics i els profetes: Abraham, Isaac, Jacob, Moisès, Jeremies, Isaïes, etc.

De cop i volta sento invocat el nom de "Sòcrates, pare de la saviesa d'Occident"; més tard "Buda, l'il·luminat", "Confuci, pare de la saviesa d'Orient" fins arribar a un modern "Martin Luther King" passant pel que em va semblar més sorprenent: "Mahoma". (La pregària va acabar amb un Pare Nostre cantat on no s'estalviava un Senyor,
ja n'hi ha prou de tant dolor...).

Dic, simplement, que em va sorprendre i no pas que ho trobés malament. No es tractava d'una pregària ecumènica, sinó que anava molt més enllà en l'àmbit de la sensibilitat religiosa.

L'endemà vaig anar a Tarragona en cotxe acompanyat pel germà marista que havia dirigit la pregària. Li vaig preguntar d'on l'havia treta i li vaig manifestar la meva sorpresa. Em va dir que no era pas original d'ell, que l'havia sentida per primer cop a unes monges que donaven classe al Raval i que tenien nens i nenes de moltes ètnies, llengües i religions. Aleshores vaig entendre també la invocació a Mahoma.

Tanmateix quan tornava cap a casa no podia deixar de pensar en un fet ben contemporani: l'Islam actual, per regla general, no té la mateixa reciprocitat respecte dels catòlics. A Roma hi ha una mesquita, ¿hi ha una simple ermita cristiana a la Meca? El Papa va dir, fa poc, unes paraules que van semblar ofensives a l'Islam --ell les va matisar i va indicar poc després que no havia volgut ofendre ningú amb una frase d'un personatge del segle XI--; una de les respostes va ser matar un monja a Mogadiscio i encendre esglésies en altres llocs del món sense que hi hagués una condemna rotunda i unànime dels dirigents islàmics. ¿Algun catòlic mata avui com a resposta a una paraula islàmica que pugui semblar ofensiva?

En definitiva, ¿existeix alguna escola corànica en la qual es pregui invocant Jesús i Maria, Josep i els sants cristians, Buda i Martin Luther King?

1 comentari:

lau ha dit...

Hola, bona nit Tòfol! La reflexió que avui ens deixes m'ha agradat especialment, com a persona cristiana, que viu i profesa la seva fe de forma particular, i com a futura mestra i, per tant, "model" per a les critures en molts aspectes de vida.

La pregària ecumènica... feia tant de temps que no escoltava aquesta paraula. La primera vegada que en vaig tenir notícies va ser quan ens vam enrolar en un viatge, a COU, organitzat per dues profes molt jovenetes de la nostra escola, que ens van dur a Taizè una setmana. Recordo que al nostre grup hi havia un parell de noies que no havien estat batejades, malgrat la nostra escola era de monjes, i vaig arribar-me a qüestionar la seva presència al principi de l'estada: "si elles no creuen en Déu, per què han vingut?". Però a mesura que passaven les pregàries, una rera l'altra, tres cops al dia, amb els seus cants repetitius i les pregàries llegides pels germans, unes pregàries tan acollidores i àmplies, em vaig anar adonant que aquell no només era un moment de pregària, era un moment de reflexió, de comunió, de germanor, de viure el "misteri" d'una forma particular, molt intimista. De cop i volta vaig veure que tothom hi tenia cabuda, no era la creu, no era Déu o Alà o Buda o qualsevol déu, no era un ritus més, en definitiva, no era qüestió d'estar batejat o no, era una mena d'energia que ens unia com un fil conductor i que ens permetia explorar en el nostre "jo" més intern arribant a tocar allò de veritat que hi ha dins nostre.

Les escoles, cada cop més, acullen un alumnat més divers que enriqueix les nostres aules amb les seves llengües, cultures i també religions. Per això penso que l'educació en l'àmbit religiós s'ha d'acostar cada cop més cap a aquesta pregària ecumènica, on tothom hi tingui cabuda. Fora de l'escola cadascú anirà als seus temples, sinagogues, esglèsies, etc. Dintre hem de trobar el camí del respecte, la coneixença mútua i el resorgiment d'aquell fil conductor que ens ha d'unir com a persones, els valors que ens ajuden a ser millors i a viure en pau amb nosaltres mateixos i amb els demés.

Hi ha, però, com tu dius, una manera diferent d'abordar aquest "respecte" entre les religions i això és una veritable llàstima perquè aquestes possicions només ajuden a fomentar la incomprensió i l'odi irracional. Arribats a aquest punt, crec que cadascú s'ha de formular la pregunta interior: "veig les reaccions d'uns i dels altres, però, què és el que jo vull transmetre a les noves generacions?". I, en funció de quina sigui la nostra resposta, actuar i viure en conseqüència.

Fins aviat!