I això demà com ho fem?

M’ho has dit tu, que portes tants anys impartint docència amb il·lusió a un centre públic.

--Has llegit el diari?

--No. Per què?

Doncs perquè avui, un pedagog, indiscutiblement savi, ha escrit en un diari que en el món de l'educació ens cal un canvi de paradigma metodològic (què deu ser això del paradigma?) i continua dient que el docent ha d'alliberar-se de l'angoixa transmissora que el persegueix (de tota manera ell m'ho transmet, per tant, no ha canviat aquesta cosa que es diu paradigma). Ha de relativitzar el fet que l'alumne no pugui abastar tots els continguts o assignatures que ell considera "essencials". (No, perdoni, no és que jo els consideri essencials, és l'administració qui em fixa el currículum! El fixa i no l'hem d'impartir?). I, com no podia ser altrament, ens etziba que en la denominada societat del coneixement, l'escola no és ni l'única ni la més fonamental institució que custodia i imparteix -reparteix- el saber. El coneixement, ara, es troba a la xarxa global i mitjançant Internet es fa assequible a qualsevol persona que disposi d'un mínim de competència informàtica i de la necessària destresa cognitiva per destriar el que és substancial del que és accessori en tota informació. Doncs miri, a mi m'interessa molt la física nuclear i resulta que com ningú no me n'ha "transmès", ai las!, els coneixement bàsics, tota la informació que hi ha a la xarxa no em serveix de res. Deu ser que no tinc això de “la necessària destresa cognitiva”. Tu ho saps, què vol dir, això de “destresa cognitiva”?

O, i espera’t, que això no ho és tot. En el segon paràgraf arribem a l'estat d'Alícia al País de les Meravelles. Observa, observa, el futur fantàstic que ens pinta:

... l'escola del segle XXI podria optar per gestionar l'aula com un autèntic espai per a l'aprenentatge de la responsabilitat individual, com un lloc privilegiat per assajar les formes de convivència social del futur en els nous marcs pluriculturals, com un laboratori on experimentar el plaer de la descoberta científica, i com un espai per a la conscienciació històrica, patrimonial, cultural i nacional. Hem de superar el model d'una aula un mestre i poder fer compatible la feina de dos o més professionals compartint simultàniament un mateix espai, encara que no, evidentment, una sola proposta d'activitat. Cal diversificar les ofertes d'aprenentatge adreçant-les a alumnes individuals o a petits grups que, amb treball semidirigit i amb ajut complementari de les TIC, puguin compartir un mateix temps didàctic no homogeni. Els centres han d'organitzar els seus recursos de forma flexible donat que el coneixement ja no és necessari "repartir-lo" en dosis prefixades i en condicions d'edat, número i mètode igualment preestablerts. Una societat canviant, polivalent i diversa com la que ja tenim necessita una escola amb aquestes mateixes característiques.

¿No ho trobes meravellós? A la universitat treballeu així?

O sigui que ara, tòfol, resulta que no fem res per a l’aprenentatge de la responsabilitat individual, no proposem res per gaudir de la descoberta científica, i tampoc no ens interessa la conscienciació històrica, patrimonial, cultural i nacional...

És fastuós! Estic profundament entusiasmat i vull posar-ho en pràctica demà mateix al meu centre... (Ho dius amb un to una mica irònic). Però per més que busco en el diari resulta que el pedagog, indiscutiblement savi, com acostuma a passar amb els qui disposen a l’administració educativa i a la universitat on treballes, s’oblida d’un detall: això demà com ho fem?