24 de juliol de 2007

Destresa cognitiva

He llegit l’article que el meu irònic amic em va comentar ahir. Resulta estrany que no m’esmentés res del darrer paràgraf. Un cop més es fia al futur d’un món meravellós --on tindrem diversos professors a l’aula gestionant propostes didàctiques diverses a ritmes diferents— la solució global dels problemes de l’educació. I, és clar, aleshores, només aleshores, serà possible el meravellós matrimoni entre la inclusió i l’excel·lència... o sigui que fins ara, segons es dedueix de la lògica de l’autor, la inclusió i l’excel·lència s’exclouen. Bé, si més no, és una manera un pèl envitricollada de reconèixer el fracàs de la comprensivitat radical que practiquem.

Mentrestant... qualsevol professional que escolti el professorat de Secundària sap que els nostres centres docents continuaran sent llocs amb problemes d’agressivitat, d’absència de respecte, d’invididualisme descarnat, d’indolència i, tot sovint, el marc on es parla de la droga i del sexe del cap de setmana (i tant de bo si només és del cap de setmana).

Ara bé, aviat, quan tindrem l’escola pròpia del segle XXI, en la qual només s’impartirà una sola assignatura titulada destresa cognitiva, en anglès of course, tot això desapareixerà. Potser fins i tot abans, amb els meravellosos resultats que produirà sobre el civisme una horeta a la setmana de formació de l’esperit ciutadà. Mentrestant, de camí cap a aquesta única assignatura multicultural anem reduint hores de plàstica i de música... potser són disciplines que no ensenyen prou bé la destresa cognitiva.