D’un temps ençà, psicòlegs i pedagogs ens aclaparen amb la idea que el mestre i el professor ja no són els transmissors del coneixement, ni el punt de referència per a l’alumnat. L’èmfasi de l’activitat didàctica, ens diuen, s’ha de posar en l’aprenentatge. Ens vénen a dir que els temps en què un professor o professora exposava un contingut que sabia a un alumnat que l’ignorava per tal que aquest l’aprengués, han passat a la història. Fins i tot el conseller ja n’està convençut i ho proclama per la televisió.
Com que només sóc professor, escolto amb respecte aquestes afirmacions teòriques que em trasbalsen una mica. I, evidentment, no goso contradir-les, atesa la meva oceànica ignorància. Recentment, però, una circumstància especial m’ha oxigenat una mica.
En el darrer seminari internacional sobre el valor social i educatiu de la història, en el qual vaig tenir l’honor de presidir la taula sobre innovació didàctica, un professor gallec va proposar en públic que si bé havíem de fer un esforç per emfasitzar l’aprenentatge i ajudar l’alumnat a assolir autonomia en la gestió del seu esforç per processar la informació i transformar-la en coneixement, no estava bé llançar per la borda tot el que ha representat el rol del professorat fins avui. Els mestres i professors, va prosseguir, continuen essent persones que saben més de la seva disciplina que no pas aquells que volen o l’han d’aprendre. I en el tracte personal el bon mestre i el bon professor han de continuar essent un punt de referència. Fins i tot moral. I va acabar proposant: cal trobar un punt d’equilibri entre aquestes dues posicions que semblen excloents i que no haurien de ser-ho.
En la reunió posterior dels relators, després de les jornades, vàrem decidir incloure aquest punt en les conclusions finals del seminari ja que ens van semblar reveladores. I jo vaig experimentar que havia après una cosa nova, que procedia d’un professor que de cop i volta m’havia “transmès” un coneixement.
D’altra banda, quan els pedagogs i els psicòlegs ens parlen del nou rol del professorat com a facilitadors de l’aprenentatge mai no ho fan organitzant-nos-el o facilitant-nos-el: es limiten a ser persones que ho han estudiat, que en saben més que nosaltres i que ens ho “transmeten” perquè ho aprenguem.
Estic d’acord que en els temps que corren ja està bé que reflexionem sobre com s’aprèn i que emfasitzem els mecanismes que organitzen l’aprenentatge de l’alumnat per tal que aquest algun dia esdevingui autònom. Però hi ha continuïtats de fons que no s’han d’eliminar perquè no són encara inservibles ni de bon tros.
Els bons mestres i els bons professors, ¿han de ser facilitadors i organitzadors de l’aprenentatge? Sí, naturalment, però no només.
Com que només sóc professor, escolto amb respecte aquestes afirmacions teòriques que em trasbalsen una mica. I, evidentment, no goso contradir-les, atesa la meva oceànica ignorància. Recentment, però, una circumstància especial m’ha oxigenat una mica.
En el darrer seminari internacional sobre el valor social i educatiu de la història, en el qual vaig tenir l’honor de presidir la taula sobre innovació didàctica, un professor gallec va proposar en públic que si bé havíem de fer un esforç per emfasitzar l’aprenentatge i ajudar l’alumnat a assolir autonomia en la gestió del seu esforç per processar la informació i transformar-la en coneixement, no estava bé llançar per la borda tot el que ha representat el rol del professorat fins avui. Els mestres i professors, va prosseguir, continuen essent persones que saben més de la seva disciplina que no pas aquells que volen o l’han d’aprendre. I en el tracte personal el bon mestre i el bon professor han de continuar essent un punt de referència. Fins i tot moral. I va acabar proposant: cal trobar un punt d’equilibri entre aquestes dues posicions que semblen excloents i que no haurien de ser-ho.
En la reunió posterior dels relators, després de les jornades, vàrem decidir incloure aquest punt en les conclusions finals del seminari ja que ens van semblar reveladores. I jo vaig experimentar que havia après una cosa nova, que procedia d’un professor que de cop i volta m’havia “transmès” un coneixement.
D’altra banda, quan els pedagogs i els psicòlegs ens parlen del nou rol del professorat com a facilitadors de l’aprenentatge mai no ho fan organitzant-nos-el o facilitant-nos-el: es limiten a ser persones que ho han estudiat, que en saben més que nosaltres i que ens ho “transmeten” perquè ho aprenguem.
Estic d’acord que en els temps que corren ja està bé que reflexionem sobre com s’aprèn i que emfasitzem els mecanismes que organitzen l’aprenentatge de l’alumnat per tal que aquest algun dia esdevingui autònom. Però hi ha continuïtats de fons que no s’han d’eliminar perquè no són encara inservibles ni de bon tros.
Els bons mestres i els bons professors, ¿han de ser facilitadors i organitzadors de l’aprenentatge? Sí, naturalment, però no només.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada