5 de juliol de 2007

Sagrat

Un dels recursos que em sol donar bon resultat per acostar un concepte a l’alumnat consisteix a gratar el ventre semàntic de les paraules. Aquest va ser el recurs que em va venir al cap per explicar el concepte de sacrifici quan preparava una classe sobre el gospel. Si volíem aprofundir una miqueta sobre aquest gènere vocal afroamericà no hi havia més remei que exposar una mica pel damunt en què consisteix el fenomen religiós en general. I dins de l’explicació venia a tomb exposar de manera entenedora què volia dir “sacrifici”.

Sacrificium és mot llatí que probablement ve de sacrum facere, ‘fer el sagrat’. Podríem dir, doncs, que la paraula clau per entendre ‘sacrifici’ és ‘sagrat’. Vaig preguntar als alumnes què volien dir quan deien d’alguna cosa o circumstància que per a ells “era sagrat o sagrada”. En general va ser fàcil arribar a una conclusió vàlida per a tothom: sagrat o sagrada és sinònim d’intocable, d’inviolable, de permanent... Quan els vaig demanar per què no es podia "tocar" el que consideraven sagrat, és a dir, d'on procedia aquesta mena de veneració ja no van saber què contestar-me.

Per omplir l'absència de resposta vaig connectar el significat de sagrat que ja tenien els alumnes amb el concepte de ‘transcendent’, idea que em servia per fonamentar l'aura que envolta la cosa, el fet o la circumstàcnia "sagrats". Al cap i a la fi, ‘transcendir’ vol dir “ultrapassar pujant”. En definitiva experimentar el sentiment religiós no és altra cosa que ser conscient de l'existència d'una cara subtil de la realitat. Transcendir-la és intuir o sentir que hi ha una dimensió enllà del perceptible que omple o enxopa l'existent per poc silenci interior o exterior que un sigui capaç de viure.

Així, doncs, si ‘sagrat’ es relaciona amb allò que està més amunt, ‘fer el sagrat’ és la realització d’una acció que et porta a connectar, a fer present aquesta relació entre el que veus i sents amb el que se situa més enllà. Els israelites que sacrificaven animals "feien el sagrat". Estic convençut que a l'holocaust del matí i del vespre al temple de Jerusalem molts jueus devien sentir i viure aquesta relació amb una emoció profunda.

Avui les persones el sacrifici no el fan immolant animals, sinó immolant una part d'ells mateixos.

De natural les persones tendim a mirar per a nosaltres perquè ens sentim el centre del món. Quan diem que ‘fem un sacrifici’ estem dient que ens estem de fer o fem alguna cosa per als altres o per a un ideal. En definitiva: ens neguem, si més no per un moment, a ser el centre. Ens des-centrem.

“Sacrificar”, doncs, com a acció que realitza el sagrat, no és altra cosa que mirar per als altres en comptes de mirar per a un mateix. És una de les dimensions més positives que té l’experiència religiosa: l’estímul a “des-centrar-te”, a sortir del jo, i donar o donar-te una mica als altres.

De fer el sagrat, en podríem dir avui, senzillament, estimar.

Potser per això sant Joan diu allò que qui estima i fa el bé és de Déu i Déu està en ell.