20 de juny del 2007

Llegir i mirar

El que es veu, més que no pas la paraula escrita, “mostra” la realitat de manera superficial però no per això aquesta realitat esdevé “comprensiva” o dotada de significat com ho ha denunciat recentment Giovanni Sartori. Efectivament per més que observem un llac no en deduirem la formulació química de l’aigua, coneixement que depassa la “visibilitat” i precisa de l’abstracció conceptual, en definitiva de la paraula i del text. És probable que l’ús indiscriminat o sovintejat de la imatge erosioni l’abstracció i anul·li progressivament l’esforç mental. És possible que el que observem en la dificultat de producció de textos dels alumnes adolescents i en les seves incorrectes exposicions orals indiquin, com diu Gregorio Luri, que la cultura de la imatge trenca el delicat equilibri entre la passió i la racionalitat, és a dir, entre la gamma de sensacions que provoquen els fets i la capacitat d’entendre’ls mitjançant la conceptualització i els símbols.

Són molts els professors de Secundària i d’Universitat que detecten una progressiva pèrdua de la intel·ligència seqüencial, pròpia de la lectura i escriptura, compensada per un retorn a la intel·ligència simultània en bona part de la joventut actual com a conseqüència de la caiguda dels índexs de lectura. Efectivament, els joves d’avui estan acostumats a accedir a la informació a través de la imatge i del so simultàniament (sovint també amb textos breus). Això comporta la construcció d’hàbits de ritme de percepció veloç i a la necessitat de seguir sense descans el que es mira. Ben al contrari, la lectura comporta un ritme lent, fixat pel lector o lectora, lentitud que és necessària en els processos de l’aprenentatge de conceptes, símbols i operacions abstractes. En perdre’s l’hàbit de la lentitud rítmica davant l’esclavatge veloç de l’esguard, és lògic que es puguin produir creixents problemes d’atenció i concentració mental. D’altra banda la lectura comporta un alt grau de corregibilitat: quan accedim a la informació llegint textos ens podem detenir en qualsevol moment per preguntar-nos què vol dir un mot o per repensar una frase i fins i tot per comprovar si hem entès bé el que hem llegit. El qui accedeix a la informació per la via visual mòbil (formats televisius) no pot detenir-se.

D’altra banda la cultura jove gaudeix de la convivialitat en l’accés a la informació. Es pot mirar i escoltar col·lectivament i en companyia. Sovint l’aprenentatge amb els ordinadors es fa per parelles o en grups fins i tot més nombrosos. En canvi la lectura es realitza en solitud. I el silenci i la solitud són valors educatius a la baixa en la consideració social del nostre entorn i en les conductes col·lectives observables en els nostres centres.

La visió, a més, és multisensorial i, en canvi, la lectura no ho és. La multisensorialitat provoca emocions ràpides que també s’esvaeixen ràpidament mentre que la lectura, si les provoca, més aviat les fa durar o transforma la sensació en sentiment en un clima de menor intensitat que l’impacte sensorial. Acostumat, doncs, a la gratificació emocional ràpida de la multisensorialitat, és possible que l’esforç de llegir s’allunyi cada dia més dels hàbits que permeten l’accés a la informació i, en conseqüència, se’n ressent també l’expressió escrita. Lligat a la multisensorialitat de la visió i de l’audició cal afegir l’escàs o nul grau d’iconicitat de la lectura en un món on els missatges es bombardegen al llarg de tot el dia a través de les imatges (des de la televisió als nous ginys visuals de butxaca utilitzats pels adolescents).

La multisensorialitat, l’alt grau d’iconicitat i de convivialitat fan de la imatge un mitjà de comunicació “afable”. S’entén per “afabilitat” aplicat a un mitjà el fet que un canal d’informació doni més o menys feina al seu usuari i que, en conseqüència, n’estimuli més o menys ràpidament les seves vivències. La imatge és altament afable mentre que la lectura ho és molt menys. Finalment també cal recordar que la informació llegida permet la “citabilitat”, és a dir, el recull ràpid d’un fragment, cosa més difícil d’aconseguir en el cas de la imatge.

A tot plegat cal adjuntar que la majoria de nosaltres som uns analfabets visuals. I això facilita enormement la manipulació ideològica a través de l’emoció directa. És molt més difícil manipular a través de la lectura.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Tòfol,
El teu comentari fa reflexionar molt sobre com utilitzen els canals d'accés a la informció els nostres joves i sobre les possibles conseqüències en l'aprenentatge i, en general, en la retenció del coneixement en la ment. De totes maneres, crec que caldria afegir-hi un parell de matisos:
a) No tenim poru evidències, encara, sobre les conseqüències que aquesta nova manera d'incorporar informació (audiovisual i no lectora) podrà tenir en les ments dels avui joves aprenents i demà adults. Vull dir que no sabem si això representarà canvis també en la nova manera d'organitzar la ment, de reestructurar les xarxes de coneixements...
b) Em guardaria prou d'incloure tota la generació de nois i noies que actualment són als nostres centres de secundària en una "generació típica". Molts centenars dels joves que avui tenen entre 14 i 18 anys van ser fa no gaire lectors compulsius de Harry Potter; i doncs, van llegir més pàgines seguides que no molts de nosaltres a la seva edat. Ja sé que no pas tots ni de bon tros (dissortadament, potser). Però potser una desena part van empassar-se amb passió totxos de 600 i 700 pàgines amb gran voracitat... Aquests són excepció?
Bé, de totes maneres gràcies per la profunditat del comentari i la "provocació" a la reflexió que, com sempre, tenen les teves observacions.
Una abraçada.
Joan Badia