24 de juny de 2007

El bisbe de València i els insensats

Ja hi tornem a ser. El senyor bisbe de València, monsenyor Agustín García-Gasco, ha publicat una pastoral en la qual condemna els nacionalismes que no són el seu. La unitat d’Espanya, mantinguda durant segles, és un llegat històric que no podem rebutjar. Un èxit social que només els insensats menyspreen. Per més que m’hi esforço no sé veure ni en la tradició de l’Església, ni en les Sagrades Escriptures res que faci referència dogmàtica o moral a la unitat d’Espanya ni, per extensió, a la unitat dels estats. Ni tampoc veig per quina raó el senyor bisbe insulta els qui no pensen com ell en una cosa tan opinable. Crec que tota persona té dret a sentir-se espanyol i a pensar que la unitat d’Espanya és un bé defensable democràticament; igualment em sembla respectable que una persona no se senti espanyola i cregui que les coses anirien raonablement millor si algunes nacionalitats com Catalunya, Euskadi o Galícia tinguessin un estat propi diferent de l’espanyol per gestionar els seus afers col·lectius. I també té dret a dir-ho i a defensar-ho democràticament. I quan, amb plena llibertat, un fragment d’un estat vulgui la independència per una majoria clara dels seus habitants no veig quina força democràtica té dret a impedir aquesta independència. Des de la vivència i la fe cristiana cap dels dos és un “insensat”. Es pot ser cristià i independentista i ser cristià i partidari de la unitat d’Espanya. És una qüestió que, cristianament parlant, pertany a l’autonomia de la societat civil. No hi fa res que monsenyor García Gasco manifesti les seves opinions nacionalistes espanyoles com a persona lliure que és i com a bon col·lega polític del PP que sembla ser, però no crec que ho hagi de fer com a bisbe. Declaracions com aquestes generen tensió, odi i separen el poble cristià, ja prou escàs per cert!

Més endavant diu: cal desemmascarar els radicalismes ideològics que acompanyen certes propostes i que consideren la destrucció de la unitat d’Espanya com a pas previ per imposar en un territori les seves utopies polítiques, ideologies que han donat lloc als totalitarismes més funestos en altres parts del planeta. Monsenyor García-Gasco té molt mala memòria. ¿Recorda quan els seus companys i successors dels apòstols feien entrar un dictador sagnant sota pal·li a les esglésies, s’asseien en unes corts d’una dictadura i dictaven el què havíem de veure i no veure al cinema a més d’exercir un control sobre els casaments i separacions en una posició de poder civil unívoc que en cap cas es pot defensar com a cristiana? ¿Qui ha participat i ha donat suport a un “totalitarisme funest” no en altres parts del planeta sinó en la meva pròpia terra només fa quatre dies? ¿N’ha demanat perdó? ¿Qui va col·laborar a l’anorreament de les identitats dels anomenats per ell “nacionalismes radicals”? ¿El seu de nacionalisme no ho és de radical?

Davant de pastorals com aquesta la meva fe no s’afebleix certament, però em dol a l’ànima el desprestigi dels successors dels apòstols quan es dediquen a convertir opinions personals en directius pastorals que se suposen que estan escrites des de la fe. I em dol encara més el constant silenci còmplice i covard dels bisbes del meu país davant d’atacs a opinions cristianament legítimes.

Davant de “pastorals” com aquesta --¿a qui vol pasturar? ¿als votants del PP?—he de refugiar-me en les paraules amables i serenes d’un vell jesuïta. Sí, tòfol, has d’escoltar amb reverència el que diuen els bisbes espanyols... I afegia amb un somriure irònic als llavis:
...però no tens cap obligació d’escoltar els espanyols que fan de bisbe...

D’això se’n diu discerniment.