17 de juny de 2007

El viatge i jo

La majoria de la gent viatja. I els agrada. Per tant cal deduir que viatjar és una font de plaer. I en segon lloc és també una font d’aprenentatge i de coneixement. En els viatges que he fet he après molt i he aprofitat el que he après en la meva vida personal i, sobretot, professional. Per tant no estic en absolut en contra dels viatges i considero que són una bona manera de reposar i de passar-ho bé. Encara entenc més el deler de viatjar de les persones si tinc en compte que el meu rebuig a viatjar no és de sempre.

Quan era jove tenia autèntic delit per viatjar. I els records que tinc dels viatges estiuencs fets amb els fills quan eren petits, des del primer que vàrem fer a la Vall d’Àneu l’any 1982 fins al darrer que vàrem fer a Galícia (no recordo l’any!) passant pels que aprofitàvem al sud de França amb ocasió dels festivals de jazz de Montauban on la Locomotora Negra era convidada a actuar, són dels moments més feliços de la meva vida.


¡I és que a mi m’agradaria que m’agradés viatjar!


Tinc una amiga que fa viatges no programats per llocs insospitats i inhòspits com ho és recórrer a peu per l’Àfrica els poblats de no sé quines ètnies del Senegal o d’Etiòpia... Sé de persones que gaudeixen pujant muntanyes difícils d’Amèrica, de l’Àsia o de l’Àfrica o fent recorreguts en barques inestables –vull dir: no en barques organitzades per cap agència de turisme—per rius com l’Amazones. A casa del Víctor, en un sopar, vaig sentir de llavis d’una professora d’antropologia alguns dels seus viatges professionals. Ens deia que es passava un mes de les vacances en una cabana de fusta construïda com un palafit –és a dir suportada en troncs de fusta a una certa alçada—a la selva amazònica del Perú on només s’hi pot arribar amb una avioneta que ha d’aterrar sobre una pista no asfaltada. Tant és així que molts dies no podia aterrar perquè la pista estava enfangada per les pluges. Aquesta professora, de pinta normalíssima!, ens explicava amb naturalitat com per fer les necessitats havien de baixar al terra de la cabana; i ens descrivia com, en la primitiva postura de la gatzoneta, mentre es desprenien de tot el que es sobrava a l’intestí i a la bufeta, podien contemplar tota mena d’animalons, insectes voladors i serps a poca distància del lloc on realitzaven aquest ritual biològic intransferible... Bé, doncs jo admiro molt aquest coratge... Però de ser jo en aquesta cabana, de la qual no sé pas si mai no en sortiria si no era embolicat en una mosquitera i dutxat de manera constant amb Autan o similars, no pararia de pensar en coses com “i si t’agafa una apendicitis, com t’ho faries?” “L’avió amb sort no passarà fins la setmana vinent, si és que pot aterrar...!!” Etc.

M’agradaria tenir el coratge de viatjar fins i tot així! Però desenganyem-nos, un no pot aspirar al que li és absolutament impossible. Fa dos anys, tornant de Donosti amb el meu cotxe vaig voler visitar el monestir de Rueda. El fet de desviar-nos jo i la dona sols per carreteres secundàries dels Monegros, sense cobertura de mòbil durant uns pocs quilòmetres, ho vaig viure amb un tel d’angúnia.


Així, doncs, si desviar-me d’una carretera principal a Espanya ho visc com si remuntés nedant el riu Congo des de la seva desembocadura enmig de cocodrils per companyia, es comprendrà la barrera psíquica que s’oposa avui entre el viatge i jo.