19 de juny de 2007

Barça 2007

M’han dit que el Barça no ha guanyat la lliga. Doncs, mira, jo crec que això està bé. No puc dir que me n’alegri perquè em resulta del tot indiferent; però crec que ens convé.

Vaig deixar d’interessar-me pel futbol i de tot esport competitiu a còpia de voluntat. Jo era d’aquells que, amb Barça a la tele, butaca, whiski i cigarreta. Per tant em queda una bona dosi d’empatia en el record per entendre aquesta passió col·lectiva dels nostres dies. Per què ho vaig deixar? Perquè estic convençut que irritar-se no és bo per a la salut. No és una boutade; ho dic seriosament. I contemplar el Barça, habitualment em provocava irritació. Un bon dia vaig decidir que el meu equilibri psíquic no podia estar pendent d’uns senyors vestits amb calça curta que maldaven per ficar un pilota rodona entre uns pals enxarxats. I així, de mica en mica, el món de l’esport va anar desapareixent del meu interès. Les gestes esportives només m’arriben per osmosi atès que en aquest país resulta del tot impossible gaudir del dret a estar desinformat d’allò que no t’interessa.

He dit més amunt que un Barça perdedor ens convé. En primer lloc perquè molts catalans i catalanes no hauran tingut l’opció narcotitzant d’un triomf esportiu evasiu i així podran observar la realitat sense opiacis. En segon lloc perquè ens haurem estalviat un esclat d’emocions-xoc que, per regla general, són dopants i nocives. I, last but not least, perquè una derrota davant del Madrid resitua també en l'àmbit simbòlic la nostra realitat. M’explico.

Fa un any que tenim Estatut i no n’hem vist ni cinc. ¿Recordeu aquell apoyaré el Estatuto que....? La nostra policia està penjada al Youtube com la més carnissera del món (ja se sap que ni la policia dita nacional ni la guàrdia civil han posat mai la mà al damunt d’un detingut). Els rectors de les universitats catalanes rebel·lats i el món científic i investigador contra la política del govern. Sobre la tercera hora al final no sabem si no es farà (versió Carod) o sí que es farà (versió Maragall) o, com ja sol ser habitual, cada escola farà el que li sembli (versió real).

Per animar l'esforç i la seriositats el conseller d'Educació li diu a la Terribas per la tele que això que 25 o 30 nens de 12 a 15 anys estiguin callats en una aula durant una hora ha passat a la història. I per reblar el clau li afirma que la pèrdua de respecte i de l’autoritat prové que els nens saben més tecnologia que els seus professors. Fastuós. (Suposo que també deuen saber més matemàtiques i per això també els falten al respecte).

Els trens de la Renfe es continuen espatllant; l’aeroport continua essent una assignatura pendent i l'AVE encara arribarà amb més retard (i això dit amb trot la puteria del món a l'endemà de les eleccions).

¿I la societat? Narcotitzada i avorrida sense líders o dirigents que li sàpiguen dir la veritat. ¿O és que no heu vist els nostres empresaris fent el ploricó a la costellada de luxe que han muntat a Sitges?

Un Barça perdedor ens situa on ens mereixem. A més la situació té un avantatge afegit: els amos no se senten humiliats i potser ens miren amb menys ràbia i amb un poc de commiseració. I això, veient com n’arribem a ser de valents, ens convé.

1 comentari:

Núria ha dit...

Hola Tòfol,

he anat a parar a aquests "temps grisos" d'una forma indirecte i una mica inherent a mi.

Vaig seguint els teus escrits i les teves paraules amb atenció i comparteixo amb tu moltes de les opinions que hi evoques.

En aquest article sobre el Barça, m'has tocat la fibra... amant de l'esport i llicènciada en L.CAFE, pots entendre que l'esport per mi, m'és enllà d'un simple joc, és tota una filosofia de vida. Però entenc, i en molts punts comparteixo també aquest allunyament sustancial que jo també dia rera dia experimento respecte el Barça,i l'esport ja no competitu,sinó l'esport d'alta competició, aquell que anomenen espectacle de masses.
Un espectacle de masses que no fa altra cosa que mostrar l'enorme mediocritat i alienació que la gent porta al seu damunt.

Però lluny d'això, vull creure, de forma ideal i ilusoria potser, que encara queda alguna cosa, alguna persona que dins d'aquest àmbient esportiu manté les arrels en les que sempre he cregut que es fonamentava: l'esforç, la constància, la perseverància, el treball en equip... valors que formen part del concepte d'esport que tinc. Valors que, com a Mestra de professió que sóc, intento transmetre als meus alumnes perquè estan en decadència malauradament per ells.
Pateixo dia rera dia, com bé dius, les faltes de respecte d'alguns alumnes, com si fos la cosa més normal del món, de la mateixa forma que els seus ídols futbolístics (reencarnacions actuals dels antics herois, i semidéus) es salten a la torera el que implica ser esportista. Començaria a ser hora de plantejar-nos entre tots, en què ens hem d'emmirallar, en una societat on només compte "la pela".

Tan de bo, ben aviat el món generi nous punts de referència perquè els nostres infants i nosaltres mateixos trobem noves llums per veure-hi clar. Tan de bo, que aviat sorgeixin d'entre les cendres, com el fènix, alguns "messies" gloriosos que ens marquin noves pautes i nous camins a seguir en tots els terrenys: polític, social, moral, esportiu...
De moment ens quedarem amb les ganes de poder transmetre a les noves generacions que passen per les nostres mans alguns dels valors que, més enllà de l'esport i de qualsevol altre àmbit, són part universal de de la persona humana.

Gràcies per donar-me la possibilitat d'opinar. I segueix amb els teus articles dónes una mica de llum a aquest trist panorama i omples amb les teves paraules plenes de musicalitat, un món de les opinions mancat de solidesa.